El 2000, després de 150 anys de Registre Civil a Espanya, una llei va modificar el privilegi d’imposar el cognom patern al matern en favor de la igualtat. Sembla que no hi ha hagut massa interès a alterar la tradició, ja que avui es calcula que només un 17% de les parelles han inscrit els seus fills amb el cognom de la mare primer. A alguns els sembla just que s’anteposi el d’ella, la que “dona a llum”, però la majoria addueixen raons de sonoritat o el gastat perill d’extinció d’un patronímic, i després hi ha la qüestió de com d’empipador que pot resultar per a la criatura que a classe li diguin Caldito o Porquet. És veritat que els cognoms s’acaben buidant de significat, i els Calvo o Gordo neutralitzen la semàntica perquè s’associen a la persona que s’apropia del nom, no al revés.
Les meves àvies es deien Mercè Pujol i Joana Arqué. Vaig perdre els seus cognoms encara que romanen els seus gens, les seves moixaines, els seus cacauets o les seves preguntes sempre xocants. Hem naturalitzat aquest extraviament, que l’empremta patronímica de tantes dones s’hagi esborrat per sempre, tret que siguis aristòcrata i encadenis cognoms com perles d’un collaret. Malgrat la llibertat actual per posar cognoms, a molts els continua semblant un afront invertir-los: un assumpte bel·ligerant que per a alguns qüestiona la paternitat. Costa guanyar privilegis, però molt més perdre’n.
Una altra cosa és el Camprubí de l’avi inscrit al meu DNI, i que les meves filles ja no han heretat. Una vegada, un agent de fotògrafs enutjat perquè no estava d’acord amb el pressupost, em va etzibar: “Perquè et diguis Bonet Camprubí no et pensis que ets algú”. Vaig frenar la rialla sense entretenir-me a explicar-li els meus modestos orígens, encara que un dels meus cosins està convençut que vam emparentar amb Zenobia.
El cas és que, per la branca materna, en pocs anys hem perdut dos Camprubís, mentre la meva adorada tia Mari Carmen ha estat engolida pel silenci de l’alzheimer. Encara que dels cinc germans que van ser, en quedin tres –la meva mare, ella i l’ oncle Martín–, sento que es desdibuixen els marges físics del segon cognom, aquella família que vaig tenir de nena quan aquells joves Camprubí arribaven al poble amb els seus cotxes llustrosos des de Galícia, Almeria o Madrid amb les seves nòvies ( Justi, Maica i Lola), que fumaven creuant les cames amb les mitges blanques o de cristall.
Hem naturalitzat que l’empremta patronímica de tantes dones s’hagi esborrat per sempre
Van portar accents diversos, costums moderns. Sí, ja se m’escapen els angles il·luminats d’aquelles taules regades de xampany on sempre es trencava alguna copa i la meva àvia se senyava i els nens volíem recitar el nostre poema. En aquella florida idealització de la infantesa, pensava que tots envejaven una família com la meva d’enginyers, mestres i músics sempre divertits.
En una fira del llibre, l’ oncle Ramón em va venir a veure a la parada, i va posar ufà a la foto amb el polze aixecat: “Ho he fet, perquè així sembla que la cosa va bé de vendes”, em va dir còmplice. I quan l’ oncle Juan em va portar a menjar pop a feira per última vegada, vaig pensar que ardu que hauria estat per a ell fer entendre el cognom a A Coruña, les vegades que l’hauria de lletrejar. O el primer dia que els va dir als seus fills: camp de robí, això és el que vol dir.
Lee tambiénQuan les aparences no enganyen
La meva mare encara no ha advertit –o ha fet mutis– que servidora ha recuperat el segon cognom en la firma de tot allò que escriu. Fa temps que la vaig abreujar per economitzar paraules, avorrir menys. Avui m’interpel·la: tants anys llegint i escrivint sobre feminisme i jo, a la meva, comptant síl·labes. No és tard perquè, mentre la meva mare em continuï llegint, vegi la rúbrica completa, la part simbòlica de la meva condició de filla, encara que no li hagi importat mai.
“Escriure un desig és un acte de confirmació”, escriu Camila Sosa a El viaje inútil (Tusquets). D’aquí l’impuls d’esbossar aquestes lletres responent al desig d’agafar ben fort aquella ràfega dels Camprubí, la fosforescència del seu esperit, disfressats de Don Juan Tenorio o cantant boleros i tangos, l’avi al piano, com si la vida no tingués final.