En aquesta temporada trista per a la literatura periodística barcelonina ens ha deixat Arturo San Agustín, que des del 2013 era una firma habitual a La Vanguardia . Sempre tenint la Barcelona que l’apassionava, tant com l’irritava, com a tema principal –però sens dubte no únic–; sempre amb un ric fons d’accés directe a les personalitats que esmentava, les dels palaus de poder i les dels indrets populars, i que compartien amb ell una informació que no donaven a d’altres.
Publicitari, periodista, autor prolífic (deixa una bibliografia de més de vint títols), va néixer el 1949 i li agradava reivindicar que va ser a pocs metres del Somorrostro, un barri d’obrers i gitanos,
i que va créixer a la Barceloneta, al costat de la fàbrica de gas El Arenal. Un barri on l’actual especulació immobiliària li dolia, cosa que el va portar a escriure En mi barrio no había chivatos, en què va donar curs a la seva faceta nostàlgica.
La seva primera gran etapa la va viure al camp de la publicitat als anys setanta, amb agències com Oeste, Bassat i Grupo de Diseño. Va treballar per a firmes de renom ( Gallina Blanca, Beefeater, Nestlé...) i va aconseguir importants guardons, entre els quals el del Festival de Cinema Publicitari de Canes, pel seu talent creatiu. Va convèncer, per exemple, els responsables de Fred Perry que s’anunciessin en anglès. Li van replicar que a Espanya, en aquells anys, en parlava poca gent, i l’Arturo els va dir que precisament per això pensarien que el producte “seria millor que un d’espanyol”. La campanya va ser un èxit, i poc després en va llançar una altra d’electrodomèstics en alemany, llengua encara menys estesa entre nosaltres, amb immillorables resultats.
La vetlla es farà a Sancho de Ávila aquesta tarda, ila cerimònia, demà, a les 10.45 hores
La vocació literària li pesava i, encara en la trentena, va deixar la publicitat i es va llançar a la vida periodística. A El Periódico de Catalunya va mantenir vuit anys unes entrevistes que li van valer el premi Ciutat de Barcelona, i després la secció El pianista del Majestic . Va cobrir una etapa daurada de la ciutat entorn de l’any olímpic del 1992, en què va tenir bona sintonia amb Pasqual Maragall (tot i que després li va criticar la iniciativa del Fòrum).
A començaments del nou segle, es va llançar a publicar una sèrie de llibres en què deixava testimoni dels seus viatges i preocupacions. De temàtica barcelonina són La nena del Leopoldo , sobre Rosa Gil, la propietària del restaurant del Raval, i La noche que quemaron a la mendiga , sobre l’atroç assassinat d’una indigent. A l’Arturo l’entusiasmava el món italià, des de la gastronomia i els paisatges fins als ambients cardenalicis, en què tenia bons contactes. El buitre en el Tíber i Sapore di Sale (amb pròleg del seu amic Joan Manuel Serrat) oferien cròniques sentimentals del país. També d’ambientació italiana són Amanecer en el Gianicolo i el més recent, La pamela roja de Sophia (sobre l’actriu Sofia Loren). El seu interès per les qüestions vaticanes el va plasmar en títols com Un perro verde entre los jóvenes del Papa , en què va seguir la jornada mundial de la joventut a Madrid del 2010, i De Benedicto a Francisco , en què va analitzar la successió en el pontificat. Crec que li hauria agradat escriure sobre l’últim conclave, però ja no s’hi va veure amb forces.
Un desplaçament a l’Argentina li va inspirar Estoy en BuenosAires, gordo, dedicat al seu company de redacció Hector Chimirri, torturat per la dictadura. I els últims anys va narrar extensament les seves vivències de
successives èpoques a Aragó i
Mallorca. San Agustín ha constituït no només una figura de la crònica barcelonina (en què no van faltar mai els elements crítics); també un puntal del periodisme narratiu espanyol del segle XXI.
Segurament li hauria agradat escriure sobre l’últim conclave vaticà, però ja no s’hi va veure amb forces
Parlava en to molt baix i solia buscar un punt d’observació discret. Era peculiar i una mica fugisser: una vegada vam quedar per anar junts a un acte en un local, i jo l’esperava dins. Es va acostar, no li va agradar la gent, o el lloc, o alguna cosa que no vaig saber mai, va fer mitja volta i va desaparèixer sigil·losament. El veig encara caminant pel passeig de Gràcia en interminables passejos matutins, sol o parlant amb el seu amic Albert Arbós, amb cara de fred, el coll de l’abric cap amunt, la bufanda ben lligada al coll i les mans a les butxaques. El veig llegint els diaris al bar de l’hotel Alma, mentre pren un cafè sota la mirada afectuosa i còmplice del seu propietari,
Joaquín Ausejo. Les meves condolences a la seva dona, Joana Castells, que tan atenta i amorosa va ser sempre amb el nostre amic, i especialment aquests últims anys de salut malmesa.
La vetlla es farà al tanatori de Sancho de Ávila avui, de 16 h a
21 h. La cerimònia, demà dissabte, a les 10.45 h.
