Malgrat haver firmat l’acord de dimecres, Pedro Sánchez s’ha reafirmat en la decisió de gastar en defensa només un 2,1% del PIB, xifra considerada insuficient pel secretari general de l’OTAN per aconseguir els objectius de capacitats establerts per l’Aliança Atlàntica. Davant l’actitud sanchista, el president Trump ha amenaçat d’imposar aranzels del 40% a les importacions espanyoles, la qual cosa seria pèssima per a l’economia i l’ocupació. Dit això, la posició adoptada per Sánchez és contrària als interessos de les Espanyes, debilita de manera substancial la seva imatge i credibilitat internacional i pot tenir repercussions molt negatives en el curt, mitjà i llarg termini.
D’entrada, el panorama de seguretat global ha experimentat una transformació radical. La invasió d’ Ucraïna per part de Rússia ha desmantellat dècades d’estabilitat relativa, ha posat en relleu la vulnerabilitat de les fronteres europees i ha fet reemergir el fantasma de les agressions interestatals. El conflicte russoucraïnès, sumat a la persistència d’amenaces com el terrorisme transnacional, la sofisticació creixent dels ciberatacs, la desinformació i la inestabilitat a regions adjacents a Europa ( Sahel, Orient Mitjà), ha redefinit l’escenari geopolític i, per tant, les prioritats en matèria de seguretat estatal i col·lectiva.
En aquest escenari, la despesa en defensa de les Espanyes és insuficient, i no només perquè queda per sota del que l’OTAN vol. Amb la posició geoestratègica a la Mediterrània, la proximitat al nord d’ Àfrica i el paper al flanc sud de l’ Aliança Atlàntica, les Espanyes s’enfronten a desafiaments específics que requereixen capacitats que ara no es tenen i que són imprescindibles per desplegar una estratègia de defensa-seguretat conforme a la naturalesa de la guerra híbrida. La protecció de les fronteres, el control dels espais aeris i marítims, la participació en missions internacionals per estabilitzar regions properes exigeix un nivell de finançament superior al 2,1% del PIB.
D’altra banda, limitar a aquesta xifra la despesa en defensa és un exercici d’insolidaritat respecte als altres estats de l’OTAN. Conforme a l’article 5 del tractat de Washington, l’atac contra un dels membres de l’Aliança Atlàntica és un atac contra tots. L’efectivitat d’aquest principi exigeix la cohesió de l’organització i això implica el compliment dels acords adoptats i, en aquest cas, l’increment de la despesa en defensa fins al 5% del PIB. La negativa del Govern Sánchez a fer-ho evidencia la seva falta de compromís amb la filosofia i les finalitats de l’OTAN i proporciona un incentiu poderós perquè, en cas de tenir problemes, els “aliats” es mostrin poc animats a acudir en ajuda de les Espanyes.
Però aquí no s’acaba la història. Els exèrcits necessiten modernitzar-se de manera constant. Això implica l’adquisició d’equipament d’última generació, la inversió en recerca i desenvolupament per estar i mantenir-se a l’avantguarda tecnològica (intel·ligència artificial, drons, ciberseguretat, guerra electrònica) i la millora contínua de la formació i la capacitació del personal militar. Unes forces armades ben dotades són un element dissuasiu potent, perquè redueixen la probabilitat de qualsevol agressió i garanteixen la protecció del territori i de la població.
Hi ha un gran marge per incrementar la despesa en defensa sense apujar impostos
La dicotomia entre les prioritats socials i els imperatius de seguretat plantejada per la coalició governamental que regeix les Espanyes és falsa. Ignora una veritat fonamental: no hi ha benestar social durador sense seguretat. Un Estat incapaç de garantir-la és vulnerable a la inestabilitat, a la coacció i, en última instància, a l’agressió. La defensa no és un luxe, no és un plat més al menú pressupostari; és una de les funcions bàsiques de l’Estat; és el fonament sense el qual és impossible viure en pau i llibertat. És la pòlissa d’assegurança que permet dotar l’economia de l’estabilitat imprescindible perquè creixi i perquè l’Estat de benestar pugui sobreviure..
A més, situar la despesa en defensa en el 5% del PIB el 2035 tindria un impacte benèfic sobre el creixement i l’ocupació no només al sector de la defensa i de les indústries auxiliars, sinó que també produiria externalitats positives sobre el conjunt de l’economia, sobre les seves capacitats industrials i tecnològiques, el que incentivaria la innovació i, en conseqüència, elevaria la productivitat i el PIB potencial (la productivitat i el PIB potencial (segons l’informe Guns and growth: The economic consequences of surging defense spending del Kiel Institute for the World Economy, febrer 2025).
Lee tambiénRepensar la dreta
Una estratègia d’aquesta naturalesa s’ha de veure acompanyada d’un pla de retallada, revisió i reestructuració de la despesa pública. D’una banda, una gran part d’aquesta es destina al consum corrent i a altres partides sense cap impacte sobre el creixement, la productivitat i la competitivitat a llarg termini; de l’altra, les Espanyes estan entre els estats de l’OCDE amb més ineficiència de la despesa pública, només superada per Itàlia, Grècia i Portugal. Hi ha, doncs, un marge extraordinari per incrementar la despesa en defensa sense apujar impostos i, alhora, procedir a una reducció del binomi dèficit-deute.
Les Espanyes van camí de convertir-se en un Estat pària en l’escena global com a resultat de l’actuació d’un Govern bunqueritzat i assetjat pel seu propi comportament i fets que per sobreviure a la seva dramàtica situació necessita crear i desenvolupar enemics interns i externs.