L’altre dia, mentre érem a la ràdio, Roger Mas em va explicar que a Itàlia anomenen “tormentone dell’estate” a la cançó enganxosa de l’estiu. Buscant, he vist que “tormentone” també és com els italians anomenen els eslògans, perquè es repeteixen com l’all i, al llarg d’una campanya als mitjans, o en l’estació més calorosa de l’any, com una murga, turmenten qui els ha de sentir.
No tinc gaire clar com va renéixer. Però fa cosa d’un mes, potser menys, a les xarxes, com un tormentone , va tornar a aparèixer el vell debat sobre l’aparent contradicció que, per una banda, s’identifiqui el Barça amb el catalanisme polític quan, per l’altra, va ser fundat, i s’ha fet tan gran, gràcies a la contribució decisiva de gent de fora, com Joan Gamper, Kubala, Cruyff o Messi, per dir-ne quatre. Com si un cors no pogués ser l’heroi de la nació francesa; un irlandès espigat, un dels seus millors dramaturgs, i un jueu txec, el gran geni de les lletres alemanyes del segle XX…! Probablement hi ha tantes maneres de construir una identitat com identitats hi ha. Reduir la teva al lloc de naixement dels seus components només és això: la teva manera. Pretendre que és l’única possible, o la de tothom, és girar l’esquena a la ruta migratòria que tot arbre genealògic dibuixa, és no veure el mestissatge i el comerç, l’aiguabarreig de les ciutats, com els agents que són per a la democràcia, la modernitat i les seves llibertats. Ho comentàvem dimecres en un Palau de la Música ple de culers, en el darrer episodi de La llotja del 125, el videopodcast per celebrar la història del club en el seu 125è aniversari: el Barça és més que un club perquè, a partir d’un moment històric determinat, que podríem identificar amb la xiulada a la Marxa Reial del 14 de juny del 1925, avui fa just cent anys i dues setmanes, primer denuncia, i després pateix en les seves pròpies carns, l’animadversió que tenia el règim de Primo de Rivera contra la llengua, la cultura i les institucions catalanes. Aquell Barça presidit per un suís, entrenat per un anglès i amb un porter hongarès no va decidir per voluntat pròpia i manifesta convertir-se en un símbol de Catalunya. Les dictadures de Primo de Rivera i després de Franco, la dimensió i representativitat de la seva massa social, el van convertir en aquest símbol, i el club, dirigents, empleats, socis i simpatitzants, ho van assumir, expressar i patir, amb l’afany corresponent.
Probablement hi ha tantes maneres de construir una identitat com identitats hi ha
Potser són les plantofades que hem rebut, potser perquè que vivim en un paradís, però no som una nació gaire bel·ligerant. L’any 1979, Joan Fuster va escriure que “hi ha catalanistes perquè hi ha espanyolistes”. Jo també crec que, la majoria de vegades, el tormentone ens arriba de fora.