Un company m’explica que es planteja gravar en secret les seves discussions de parella. L’hi ha aconsellat una cosina que ja ho està fent. Pel que sembla, la cosina deixa el mòbil mig tapat amb el tovalló, per exemple, a l’hora d’esmorzar, treu un tema conflictiu i es posa a discutir. I així va recopilant material fresc, proves, per si en algun moment li fan falta. Si li fan falta per a què? No se sap mai. S’han d’aprofitar els avantatges que ofereix la tecnologia, no ens podem quedar enrere. També pot resultar útil per enxampar la gent en falta, que sempre anima, en conflictes domèstics clàssics. “Vas dir que trauries les escombraries”. “No és veritat”. “Ah, no?”, et fregues les mans i li poses la gravació d’aquest matí quan ha dit: “Després ja les trec jo”. El pas següent seria que el gravat respongui que no s’hi reconeix.
L’estupidesa humana és molt creativa. Com a espècie, avancem alegrement cap al desconegut. A quin altre animaló se li acut anar-se gravant en ramat, fent de l’engany col·lectiu una forma de vida, mentre, per cert, se li cremen uns boscos? Ens podem imaginar una família d’ànecs, unes cabres, ni tan sols un grup de mones organitzant la seva existència a força d’espiar-se els uns als altres, per aconseguir, per exemple, més plàtans?
L’estupidesa humana és creativa; com a espècie, avancem alegrement cap al desconegut
Si la meva cosina ho fa, diu el meu company, és que això ja està passant. L’enregistrament casolà és tendència. Però jo em pregunto si la seva cosina no deu ser una rareta. I l’hi explico a una amiga, com si estigués descobrint la roda: hi podria haver gent imitant les merdes que veiem al telenotícies, dic, en versió domèstica, amb les gravadores dels seus dispositius. La meva amiga em mira amb llàstima i m’explica que això fa temps que passa. Que si no m’he fixat com, a les reunions de feina importants, la gent et mira amb recel si deixes el mòbil a la taula. Tot i que ara ja hi ha càmeres de la mida d’un botó que s’amaguen a qualsevol lloc. I hi afegeix que, sense anar més lluny, el seu exmarit, quan discutien, després deia: “Que sàpigues que ho he gravat tot”. I tu què feies?, pregunto horroritzada. Doncs separar-me, esclar, diu.
Lee tambiénEl club dels sinestèsics
Em quedo glaçada, miro sota del sofà i només espero que aquests testimonis, recopilats en menys de dos dies, siguin fruit de la casualitat. O d’una moda passatgera i prou.