A la primavera, el seu perfum envaïa el pis. A l’estiu, impedien que el sol irrompés amb força per la porta del balcó. Els arbres feien que el carrer fos més fresc que la resta de la ciutat. A la tardor deixaven una estampa de colors daurats i, de fulla caduca, a l’hivern permetien que la llum entràs un altre cop per les finestres. Després em vaig traslladar vora un parc que ho passa malament si hi ha sequera, i que és el climatitzador natural de la zona.
Veure com a mínim tres arbres des de casa, tenir un 30% de cobertura vegetal al barri i estar a 300 metres d’un parc o bosc. És la regla 3-30-300 per aconseguir una ciutat saludable, que hauria de tenir 50 metres quadrats de superfície verda per habitant. Això rebaixaria les temperatures i el consum d’energia consegüent, donaria ombra, mitigaria inundacions. A més, reduiria la contaminació, l’angoixa i la mortalitat prematura.
A la nova Via Laietana no hi ha una trista branca sota la qual aixoplugar-se
Científics i experts en urbanisme estan d’acord que els arbres contribueixen a crear ciutats més amables quan s’intensifica l’escalfament global. Però les administracions els tenen mania. A la nova Via Laietana de Barcelona no hi ha una trista branca sota la qual aixoplugar-se (ni n’hi haurà fins a la tardor). Recorda la croada arboricida de Madrid per la qual s’arrasa part del patrimoni verd, s’inauguren parcs àrids o es posen tendals a la Puerta del Sol tan cars com inútils.
Lee tambiénAmistat a l’asteroide
L’excusa sol ser el subsol i que els testos entorpirien el pas de vehicles d’emergències. Formigó, metro, canonades, cables, pàrquings que, en privatitzar el que hi ha a sota, converteixen l’espai públic de la superfície en un lloc inhòspit, molt diferent del que prometien els renders. Fa uns dies llegíem que Espanya haurà de rehabilitar el parc d’habitatges per bregar amb la calor extrema perquè el 90% dels edificis que hi haurà el 2050 estaran mal aïllats. I és frustrant recordar que el pla Cerdà, dissenyat al segle XIX, contemplava que cada illa de l’Eixample tengués el seu propi jardí.
Després les prioritats viraren cap a les places dures. Perquè les ciutats es fixen més en els costos de tenir-ne cura que en els beneficis mediambientals, socials, econòmics, estètics i de salut que proporcionen els arbres. A l’era de la república independent de casa teva, s’ha perdut la concepció del que seria millor per al conjunt.