Aquest és un final de curs estrany: ens n’anem de vacances i ho deixem tot per fer. Malgrat les promeses, les guerres no s’acaben; regna el desconcert en el comerç mundial; a Espanya, el curs polític acaba amb un suspens, en l’accepció més literal del terme. Tant és! Res del que passi no depèn de nosaltres: ens sembla entreveure un futur inquietant sobre el qual no tenim cap control. Ens sentim abandonats per polítics que, entretinguts en les seves coses, semblen ignorar les mancances de la nostra vida quotidiana a què havien promès que hi posarien remei.
A Europa, el neguit és allà es nodreixen els populismes, que es recreen en problemes que sempre són culpa de l’altre per oferir falses solucions: proposen la recuperació d’una sobirania que enemista uns països amb els altres quan el que demanem és concòrdia i promouen l’enfrontament quan el que necessitem és unitat. Un es pregunta com és possible que una ideologia tan plena de contradiccions continuï guanyant adeptes cada vegada que se celebren unes eleccions. Potser és perquè els problemes a què al·ludeixen –o almenys alguns– són reals i persistents.
Per la seva banda, la UE no para de cridar a la unitat. Però aquestes crides cauen en el buit, perquè falta el fil conductor que ens orienti, el propòsit comú que doni sentit a aquesta unitat i creï institucions que la fomentin. No, aquest fil conductor no pot ser la recerca de l’anomenada “competitivitat”, almenys per dues raons: perquè els països no competeixen entre si com les empreses, com ja escrivia –el 1994!– Paul Krugman, que qualificava d’“obsessió perillosa” la recerca de la competitivitat; i perquè, fins i tot en l’àmbit de l’empresa, la competència no és el camí més bo per aconseguir la unitat: ens van ensenyar de petits que els pirates cooperen en la recerca del tresor, però quan el cofre és a la vista es maten entre si.
Deu ser la productivitat el problema? Això depèn: si creiem que, quan una cosa és bona, més és més bo (l’anomenat principi del porc), sempre tindrem un problema de productivitat, perquè sempre en voldrem més.
Contra la solitud de l’individu, recuperem-nos com a persones que ens necessitem els uns als altres
Però aquest no pot ser avui el problema principal dels europeus. La mesura de l’èxit no pot continuar sent el creixement del producte interior brut. El model seguit durant més de quatre dècades prometia que la prosperitat creixent arribaria a tothom igual, el famós degoteig. No ha estat així: assistim a una concentració creixent de poder econòmic i de riquesa en poques mans, a costa de la resta. Desafiant la llei de la gravetat, el degoteig ha estat cap amunt.
Entre nosaltres, el problema no ha de ser avui la desigualtat, sinó la desigualtat creixent. La concentració de poder i riquesa té conseqüències sobre la societat: la bretxa entre rics i pobres s’amplia, i es va buidant la classe mitjana, que des de la Revolució Francesa va ser l’estament central en la societat dels nostres països. No és que l’àtic, vist des de la planta baixa, sigui cada vegada més lluny, sinó que l’ascensor està en vies de desaparèixer. I, com a teló de fons, això que anomenem el nostre declivi demogràfic, que respon a una cosa molt profunda que no sabem abordar de cara, però que es resumeix en un símptoma: diuen que a l’ Espanya d’avui hi ha més mascotes que nens.
Lee tambiénElogi de la pràctica
Sortir d’aquest atzucac cap a una prosperitat compartida i recuperar la felicitat que és fora de l’abast del mercat exigirà temps i esforç. Potser menys a Europa que als EUA, però això queda per a un altre dia. Ens hauríem de sotmetre a una rehabilitació col·lectiva contra moltes addiccions. El causant d’algunes d’elles és una criatura que en realitat no existeix, però a la qual li retem culte: l’individu, que recompensa els seus fidels amb el càstig de la solitud. Recuperar-nos com a persones, que necessitem dels altres com els altres ens necessiten, és un requisit previ a la solució dels grans problemes.
Aquesta sí que és una tasca de tots. Aprofitem les vacances de l’agost, una gran conquesta europea, per estar acompanyats, i ajudar els que veiem que estan sols, que són molts. No cal gaire cosa: de vegades n’hi ha prou amb una salutació, una mirada. No les escatimem. Ja veureu com a la tornada les coses han millorat d’aspecte: com ens diu l’experiència més immediata, després de la nit ve el dia. Bon estiu.