A Si això és un home, Primo Levi escrivia sobre l’holocaust: “Potser no es pot comprendre el que va passar, o no hagi de fer-se, perquè comprendre gairebé és justificar; però cal conèixer-ho perquè es pot repetir, les consciències poden ser seduïdes i obnubilades un altre cop: la nostra també”. Els judicis de Nuremberg, “la banalitat del mal” encunyada per Hannah Arendt, la memòria de testimonis a pel·lícules, llibres i els mateixos camps nazis, la creació d’un tribunal internacional, els drets humans, saber què va passar a Europa fa gairebé un segle, haurien d’haver evitat la barbàrie.
Una dona pugna per obtenir algun aliment en un punt de repartiment a Gaza
Però assistim a la massacre de Gaza horroritzats per la impotència, l’estupefacció i una por atroç perquè, a diferència de llavors, tenim imatges i informació des del lloc dels fets. Sabem que gairebé 30 infants hi moren cada dia, i que la fam i els atacs de l’exèrcit israelià ja n’han matat més de 17.000. Sabem que el nombre de palestins morts supera els 59.000, que s’impedeix l’entrada d’ajuda i que els disparen mentre esperen aigua als punts de recollida d’aliments, convertits en un parany. Sabem que metges i treballadors humanitaris es desmaien d’esgotament.
Assistim a la massacre de Gaza horroritzats per la impotència, l’estupefacció i una por atroç
Com ho suportam? Com ho toleram? Per què no serveixen la tasca i les denúncies de periodistes i organitzacions, les manifestacions cada cop més nombroses, l’exigència de l’alto el foc per part de la comunitat internacional? Com conviure amb aquesta abominació i la impressió que, facis el que facis, inverteixes en la crueltat? Doncs mitjançant la insensibilització i la frivolitat del mal. Els creuers familiars per contemplar la destrucció de Gaza i planificar-ne l’assentament no són més que la hipèrbole d’altres salvatjades a què ens hem acostumat, com prendre el sol a les mateixes platges davant les quals, de mitjana, moren nou persones al dia fugint dels seus països en cayuco, o com normalitzar l’existència d’un Alligator Alcatraz.
Lee tambiénLa Barcelona de selfie
Es criminalitza els qui necessiten ajuda, es qüestiona els qui la donen, es defensa l’abusador tot atorgant-li més poder i impunitat. Ni la memòria ni el coneixement ho han evitat. En menysprear aquestes vides, no és a ells a qui es deshumanitza, sinó a la resta de la humanitat. Saturats d’informació, desconnectam per gaudir d’unes vacances merescudes, com si es pogués apagar la realitat.