Pobre nen. Daniel, es diu. Fill de Juana Rivas i Francesco Arcuri. Utilitzat com un presoner en la guerra per la seva custòdia que la mare espanyola lliura contra el pare italià. Carn de canó també de polítics oportunistes sense cap sentit de la prudència ni del deure, que només busquen benefici personal clamant consignes feministes i de suport a la infància que no tenen res a veure amb aquest cas.
Juana Rivas
En Daniel, que va ser retornat finalment al pare divendres, és també material fàcil de rendibilitzar econòmicament per la indústria de l’entreteniment informatiu. No hi ha carronyer que no provi d’alimentar-se aquests dies de la criatura i la seva desgràcia. Fins i tot Amnistia Internacional ha buscat la seva quota de protagonisme insubstancial recordant-nos una obvietat: que s’ha de prioritzar l’interès del menor. Oblidant que aquest treball d’assegurar el màxim benefici per al petit és precisament el que han fet tant la justícia italiana com l’espanyola en ordenar que havia de tornar amb el pare, després que la mare incomplís l’obligació de retornar-lo després d’haver gaudit un període vacacional amb ell.
La irrupció de la justícia només serveix per mitigar els danys, no per eliminar-los
Quan la raó dels adults s’evapora són els nens els qui inevitablement acaben pagant els plats trencats. La irrupció de la justícia només serveix per mitigar els danys, no per eliminar-los. Els jutges no són perfectes. Però recolzen les seves decisions sobre allò que observen, valoren i acrediten o no. Però que en aquest cas la raó jurídica estigui reiteradament del costat del pare sembla que no té cap importància. El que s’ha vist aquests dies certifica que resulta més commovedor l’aparatós melodrama públic d’una mare aficionada a incomplir compulsivament les resolucions judicials referides a la custòdia dels seus fills.
Lee tambiénLa guerra dels currículums
De fons, sempre i en tots els casos, l’invocat benestar del menor. Però n’hi ha prou amb una xerrada amb qualsevol professional dels jutjats que tracten aquests assumptes per prendre consciència dels incomptables casos en què els nens són tractats únicament com armes llancívoles per mares i pares que han perdut el cap (ambdós o un d’ells). I en aquest ús pervers i egoista dels fills davant les instàncies judicials no hi ha diferència de gènere que valgui. Dones i homes empaten en roïndat. Una roïndat que mantes vegades acostuma a mostrar-se vestida de llàgrimes.