Si visitar un museu d’art s’ha convertit en un pelegrinatge turístic, guiat per auriculars i aplicacions de l’estil d’ Instagram que porten directament a l’obra més comentada, el flamant annex del Museu d’ Art de São Paulo (MASP) és diferent. Aquí, el visitant ha de pensar per si mateix.
El bloc de vidre negre de 14 plantes a l’ avinguda Paulista de la megalòpolis brasilera està connectat mitjançant un túnel de 40 metres a l’icònic museu dissenyat per l’arquitecta moderna Lina Bo Bardi fa 80 anys. I en els dos edificis encara es palpa alguna cosa de la filosofia revolucionària de la gran arquitecta italobrasilera Bo Bardi (1914-1992) qüestionava la manera d’observar mecànicament l’art al museu. Creava espais amplis on els visitants no haurien de seguir rutes predeterminades. La idea es va plasmar als famosos cavallets de vidre del MASP –una làmina de vidre inserida en una base de formigó amb el quadre dins– que creen una sensació de l’art suspesa d’una manera etèria a l’espai i el temps.
“Els visitants tenen accés directe a l’obra d’art, sense el context ni la informació sobre l’autor, el títol o la data”
“Amb l’etiqueta muntada a la part posterior del cavallet els visitants tenen accés directe a l’obra d’art, sense el context ni la informació sobre l’autor, el títol o la data”, va explicar el director del MASP, Adriano Pedrosa, a la revista Estudio Arquitectos quan es va traslladar el concepte a la Biennal de Venècia l’any passat. Els cavallets permeten “juxtaposicions i diàlegs” perquè “el públic triï el seu propi camí”.
També a les cinc noves exposicions al nou annex, obertes fins al 8 d’agost, el públic ha de formar les seves pròpies opinions. A la mostra que commemora la història del MASP de Bo Bardi des de la inauguració el 1958, l’oníric Figura solitària –la cabellera més surrealista de totes onejant en un vent inexistent– de Tarsila do Amaral apareix al cotat de l’anticolonialista Quadre ferit d’ Adriana Varejão, i Interior de Mônaco d’ Anita Malfatti, amb els seus “quadres dins del quadre”.
Les obres –aquestes penjades a la paret de l’edifici d’apartaments reconvertit en museu pels arquitectes Martin Corullon, Gustavo Cedroni i Julio Neves– són tres pintures de les avantguardes brasileres del segle XX. Però la informació corresponent està gairebé amagada a diversos metres de distància. Un es veu forçat –quin horror!– a mirar el quadre abans de llegir res en una mostra sense cronologia, plena d’estils diferents, i fotos del primer icònic edifici en construcció als anys cinquanta i de Bo Bardi i el seu marit, el primer director del museu, Pietro Maria Bardi.
Sense guió fàcil, compleix amb un dels axiomes de Bo Bardi: “El temps no és lineal, sinó una meravellosa confusió”, frase en què s’inspira una videoexposició al nou annex protagonitzada per l’actriu Fernanda Torres ( Aún estoy aquí ) i la seva mare, Fernanda Montenegro.
Això es repeteix en una altra sala dedicada a una dotzena de quadres de Renoir trets de l’enorme patrimoni del MASP, més d’onze mil obres des de Van Gogh i Velázquez fins a icones del modernisme brasiler com Candido Portinari i Lasar Segall.
Davant dels quadres muntats en cavallets semblants als del MASP original –les etiquetes ben amagades al dors–, l’espectador turista, ha de buscar la seva pròpia relació amb el quadre. Creua mirades, per exemple, amb La nena amb gavella (1888), sense saber qui és o per què Renoir la va pintar.
Només després, donarà una ullada darrere del quadre per llegir sobre el context: la influència de Cézanne en la vintena de Renoir del patrimoni del MASP comprats durant i després de la Segona Guerra Mundial pel famós patrocinador del museu, el magnat mediàtic Assis Chateaubriand, amic de la parella Bardi.
Desmantellar jerarquies preconcebudes, dessacralitzar l’art i donar autonomia a l’espectador són elements de la filosofia radical de Bo Bardi, nascuda a Roma i nacionalitzada brasilera després d’emigrar a São Paulo al final de la Segona Guerra Mundial. Membre del Partit Comunista –igual com el seu contemporani més famós, Oskar Niemeyer–, Bo Bardi carregava contra l’elitisme que dictava la relació a l’art i el museu. Però les seves idees ara poden valer potser per canviar la relació de l’art amb la mirada obedient del turisme museístic. Per descomptat, en això ajuda també el reduït nombre de turistes a São Paulo –2,2 milions l’any passat davant 15 milions a Barcelona– a l’enorme ciutat de 22 milions d’habitants.
La innovació dels cavallets independents va ser possible gràcies a l’arquitectura avantguardista del MASP, un caixa de vidre suspesa sobre una estructura de formigó amb la seva emblemàtica façana vermella. Una sala de superfície de més de mil metres quadrats sense parets limítrofes que prescindeix de parets. “És molt extensa, amb els quadres exposats més o menys costat per costat als cavallets. Sense murs ni divisions, crea una impressió diàfana, molt diferent i del que es veia als museus en l’època”, va dir Renato de Azevedo, un crític d’art brasiler establert a Paris. “Potser el MASP ha estat un precursor distant d’espais com la Tate Modern”.
Tan cotitzats són els originals cavallets, que el MASP va posar a la venda els originals . Un d’ells es va vendre per 60.000 dòlars a la fira Basel de Miami. En aquests moments es disputa la legalitat de vendre altres cavallets considerats patrimoni nacional per l’Estat brasiler.
Tot i que defensava “el camí propi” del visitant als museus, Bo Bardi entenia que, paradoxalment, la llibertat per prescindir de rutes predeterminades requereix formació i ensenyament.
D’aquí surt la seva altra gran idea, plantejada en un assaig sobre la seva altra obra el Museu d’ Art Modern de Bahia: “ Considerem que el significat actual de la paraula museu és inapropiat; li volem donar un altre sentit. Per això les escoles aviat “s’instal·laran al museu”.