Ja ho va dir Maquiavel a començaments del segle XVI, i continua sent la teoria generalment acceptada: un bon diplomàtic ha de tenir mà esquerra, saviesa, prudència, disciplina, pragmatisme, adaptabilitat, discreció, sensibilitat, ha de callar quan cal i buscar solucions graduals als problemes. Un líder, en canvi, té carisma, empatia i do de comunicació, inspira els seus seguidors, transmet passió, anticipa les crisis abans que passin, és astut i reacciona amb rapidesa i calma. Keir Starmer, de moment, és més bon diplomàtic que líder.
El primer ministre britànic va anunciar ahir que el Regne Unit reconeixerà al setembre l’Estat palestí excepte si aleshores Israel ha permès l’entrada sense condicions de l’ajuda humanitària a Gaza i un alto el foc, ha renunciat a l’annexió de Cisjordània i s’ha compromès a participar en un procés de pau durador. Però ho ha fet només quan les imatges de nens esquelètics han arribat a les televisions del país i 245 diputats (entre ells, una tercera part del grup parlamentari laborista) li han exigit que faci un pas a què es resistia, que Espanya, Noruega i Irlanda havien fet fa temps, i França fa poc. No pot evitar la impressió d’anar a remolc dels esdeveniments.
Starmer proposa a Netanyahu que renunciï a l’annexió de Cisjordània i millorila situació a Gaza
Amb el Parlament i el Govern ja de vacances d’estiu, Starmer va presidir ahir una reunió d’emergència del gabinet (essencialment telemàtica), que va durar gairebé tres hores i va acabar amb l’anunci. La seva justificació va ser que el que està passant a Gaza és “repulsiu i inacceptable”, i té per objectiu “intentar canviar la situació sobre el terreny, i tornar a encarrilar un hipotètic procés de pau cap a una solució basada en els dos estats (un Israel segur i una Palestina viable i sobirana)”. Al carrer, davant de Downing Street, la gent demanava acció al primer ministre amb pancartes i una cassolada.
El dirigent laborista va reiterar les exigències a Hamàs que alliberi la resta dels ostatges, es desarmi, accepti també l’alto el foc i renunciï a participar en un futur govern de Gaza, però va matisar que “no hi ha equivalència entre un Estat com és Israel i una organització terrorista que no pot ser premiada, però no és el poble palestí”. “Netanyahu –va afegir en un missatge a l’ONU el secretari del Foreign Office, David Lammy– s’equivoca establint aquest paral·lelisme i no acceptant la solució dels dos estats, no només moralment, sinó també estratègicament”.
Starmer va explicar que fa temps que treballa amb altres països europeus –sobretot França i Alemanya– en un pla de vuit punts per erradicar l’horror de Gaza, facilitar un alto el foc i obrir les portes a la represa del procés de pau, i els pròxims dies ho explicarà als “nostres amics i aliats àrabs” a la recerca del seu suport. La seva idea és crear una “coalició de voluntaris” a l’estil d’Ucraïna, tot i que l’efectivitat d’aquesta última encara s’ha de veure.
Potser gràcies a la seva formació com a advocat, Starmer marca gairebé totes les caselles del que ha de ser un bon diplomàtic. No busca solucions ràpides i espectaculars, sinó anar millorant les coses a poc a poc i pas a pas, entén les relacions de poder (com demostra la seva submissió a Donald Trump), sap quan cal tenir la boca tancada, no es crea enemics innecessàriament (tot i que a Netanyahu no el convidaria a la seva festa d’aniversari), i dona la imatge d’una persona íntegra, honesta, tranquil·la i pragmàtica. Accepta el mal menor, com són els aranzels del 10% que li ha imposat Washington.
L’altre cara de la moneda és la falta d’un rumb clar tant en política nacional com internacional, l’absència d’una visió il·lusionant del que vol que sigui la Gran Bretanya més enllà d’anar apagant focs, errors de criteri com la retirada d’ajuts socials en un país amb una greu crisi del cost de la vida i que no està per a històries. Avui dia, més bon diplomàtic que líder.
