Que estranyament bonic és el cementiri dels mariners de l’Escala! Nínxols de només dos o tres pisos, pintats amb calç, blanquíssims, coronats per uns deliciosos triangles també blancs, que donen al conjunt un encís clàssic i popular alhora. A dins, hi ha plaça flanquejada pels nínxols excepte en la paret frontal on s’alça un templet de vague estil neoclàssic. Des d’aquí es pot veure un pany de mar i uns pins com a prova de la meravella absoluta que seria aquest cementiri si pogués dialogar amb el mar, lliure de l’asfixiant l’assetjament dels edificis veïns.
Aquí hi ha la tomba de l’escriptora Caterina Albert (Víctor Català), de qui parlàvem ahir. La major part dels nínxols, però, han perdut el nom dels enterrats, cosa que dona a la blancor d’aquest cementiri un suplement de puresa, com si la mort aquí anunciés al visitant que el record dels absents és molt volàtil. Ben aviat, fins els morts més estimats es perden en la blanca abraçada de l’oblit.
Ben aviat, fins els morts més estimats es perden en la blanca abraçada de l’oblit
Ens vam trobar en aquest cementiri el darrer diumenge de juliol. Mentre a dues passes els banyistes abandonaven la sorra i ocupaven restaurants i terrasses, una petita colla d’artistes i poetes van cantar i recitar fragments, traduïts al català, de Le cimetière marin de Paul Valéry. El cantautor Josep Tero, convocant de la vetllada, va aportar-hi la música i la veu, en companyia del violinista Stanislav Stepanek i del teclista Ferran Martínez Palou, mentre que la recitació va anar càrrec dels actors Sergi Vallès i Berta Giraut, acompanyats pel poeta Carles Duarte.
Lee tambiénLes dones i els dies
El cementiri marí de Sète o Seta, pàtria natal de Valéry, aprofita un sobtat desnivell per projectar-se com una alta graderia sobre el mar. És un cementiri romàntic, escenogràfic, de tombes flamejants, ideal per a les especulacions sobre la immutabilitat del mar o la tensió entre consciència i existència, temes del cèlebre poema de Valéry. En canvi, el cementiri mariner de l’Escala, discret i sobri, té un aire maternal. Va acollir una gentada delerosa no pas de viure una experiència festivalera, no pas per gaudir d’un acte social de prestigi, sinó d’apreciar versos delicats, fins i tot difícils. Vam escoltar paraules que, parlant de la mort, ajuden a viure.