Guardava carpetes de correus de l’època de la covid, que em resistia a llençar. Les he revisat i els remitents o paraules clau dibuixen una cronologia de les setmanes més dures de l’epidèmia.
Cap al 10 de març del 2020, quan comença l’ onada de contagis, hi ha informació d’organitzacions mèdiques i científics sobre com evitar la infecció. No sabíem el que venia. La situació s’agreuja en pocs dies (el 9 de març es compten 25 casos només a Catalunya, el 26, 2.400, i eren els que veien els metges, força greus ja). Arriben el tancament escolar, l’estat d’alarma (14 de març) i el confinament. Les ucis s’omplen; hospitals i geriàtrics demanen equips de protecció ( epi) desesperadament i falten respiradors.
Mentre campa el missatge del “tot anirà bé”, es donen consells per estalviar energia, cuidar la convivència familiar, per fer pa, activitats pedagògiques i exercici a casa, i el director envia correus per mantenir la moral de la tropa teletreballadora, una altra mitja Espanya se les veu de debò amb el virus. Els últims dies de març i primers d’abril, les residències viuen un infern, els hospitals son al caire del col·lapse i moltes famílies ploren els morts per la infecció (del 27 de març al 12 abril, més de 300 al dia només a Catalunya).
A què ve remenar en el que va passar fa cinc anys? M’ho ha recordat el clima bel·licista que ens sobrevola
A mitjans d’abril, baixen els contagis, ja hi ha mascaretes als hospitals i comencen a repartir-ne les farmàcies. Venen la desescalada, la pressió de negocis tancats, els sistemes de notificació de contagis i les primeres conclusions: no estàvem preparats. L’estiu va ser estrany, però un respir. A la tardor pugen altre cop les infeccions, tot y que hi ha un millor maneig sanitari. Després surten els tests i, abans que acabi l’any, la vacuna, que llavors ens va semblar alliberadora i després tants l’han criticat.
Lee tambiénChatet chatet, envaeixo Noruega?
A què ve remenar en el que va passar fa cinc anys? M’ho ha recordat el clima bel·licista que ens sobrevola. S’han fet moltes anàlisis de la pandèmia, però davant el panorama actual, no sobraria l’enèsima reflexió de si ens va canviar com a persones i com a humanitat; si en vam aprendre alguna lliçó, que es diria que poques o s’han oblidat; si ens va preparar per afrontar una altra amenaça excepcional (a part de la conspiranoia dels preparacionistes), de les que es preveuen sense esperar que es materialitzin i un dia ens agafen per sorpresa.
Podem pensar què faríem de diferent ara i si tornarien a reaccionar com a óssos mandrosos totes les autoritats davant una alarma, diguem, un testosterònic llançament de míssils de Putin, de Trump o d’algun dels seus pocs fiables aliats per ves a saber quins foscos interessos. I nosaltres, com a bons ciutadans, a suportar-ho de nou com millor es pugui.
