Google diu que el local de menjar xinès Lejano Oriente, al carrer Rector Ubach de Barcelona, està obert, però va tancar a finals de juliol. La persiana baixada manté la caricatura d’un xinès amb mostatxo de Fu Manxú i els telèfons per fer encàrrecs. A la persiana hi ha un avís que, en català, diu: “TANCAT PER JUBILACIÓ: Després de 45 anys formant part del barri, ha arribat el moment de tancar per jubilació. El dijous 31 de juliol serà el nostre últim dia obert. Moltes gràcies per la vostra confiança al llarg d’aquests anys”.
Si fa quaranta-cinc anys que el local va obrir, vol dir que va començar l’any 1980. Ha vist desfilar el Mundial del Naranjito, l’atemptat d’Hipercor, els Jocs Olímpics, els Onze de Setembre multitudinaris, l’adveniment de Messi, la mort de Floquet de Neu i la conversió de molts restaurants xinesos que, per sobreviure a rebuf de les modes gregàries, fingeixen ser japonesos.
El responsable de Lejano Oriente, regentat primer amb la mare i després amb la dona, parla el català d’algú que probablement ha nascut aquí. Algú que, amb un menú assequible i preparat amb bon gust, ha alimentat l’oferta culinària del barri. Gent gran sola, matrimonis, estudiants, treballadors de comerços propers i d’obres efímeres, algun pesat i separats que, com jo, hi compràvem pollastre (dietèticament correcte) i unes tallarines amb verdures que trobaré a faltar.
Lee también'Papitos' ignorants
El cas és que em vaig convertir en client. Veia que l’amo tenia inquietuds literàries (recordo un llibre d’Antonio Muñoz Molina, que el tenia especialment atrapat) i quan arribava Sant Jordi, em preguntava per la meva agenda, sempre atent, amable, discret. Jo li corresponia amb una discreció agreujada per les seqüeles d’una infantesa en què em van adoctrinar a complir les consignes –“No preguntis”– de la clandestinitat. Un dia abans de tancar, em va explicar que es jubilava. “Ens veurem per Sant Jordi”, em va dir. I vam encaixar amb la contenció dels que, aquí i a la Xina, perpetuem el clixé de la masculinitat emocionalment reprimida.
Em penedeixo de no haver-li preguntat moltes coses. I, sense ni tan sols saber com es diu, li dono les gràcies per aquests quaranta-cinc anys d’amabilitat, discreció i cuina honesta.