Matemàtiques de la intimitat
la vida lenta
El vídeo va caure en el meu feed d’Instagram, segurament entre un anunci de suplements per desinflar l’estómac –una de les quatre o cinc àrees que l’algoritme ha decidit que he d’abordar amb urgència aquest estiu– i un carrusel d’agost, amb la foto de les espines de peix en un plat i l’escorç deliberadament mal enquadrat d’una buguenvíl·lea, o una hortènsia de jardí.
Era el vídeo d’una famosa al llit d’un hospital, minuts abans de sotmetre’s a una doble mastectomia, com a part del tractament contra un càncer que va patir. L’àudio del vídeo, que dura pocs segons, és ambiental, soroll de clínica, i en la imatge es veu a aquesta dona en un pla obert, estirada i ja intubada, amb la roba mèdica, prenent de les dues mans a la seva parella i assentint al que ell li diu amb expressió greu.
En el text que acompanyava el vídeo queda clar que la intenció era conscienciar les dones perquè avaluïn els factors hereditaris que les poden convertir en pacients de risc. S’etiqueta diverses organitzacions mèdiques i es proveeix un enllaç per fer-se un test gratuït. Amb això vull dir que la intenció era, a priori, bona. Però no m’interessa fer una valoració moral del post d’Instagram d’una famosa, sinó reflectir la profunda incomoditat que em va generar, per motius més viscerals que intel·lectuals.
Si ofereixo un vídeo tan privat i valuós, l’atenció serà més gran
Per què estava veient jo aquelles dues persones, que fan pel·lícules i programes, igual que jo faig articles, i d’altres condueixen autobusos o venen pa o paracetamols, en un moment d’intimitat palpable, que només els pertany a ells. Això també devia formar part del càlcul de la famosa: si ofereixo això tan privat i valuós, l’atenció serà més gran i la campanya de prevenció, més efectiva. Que calgui fer aquesta matemàtica de la intimitat ja és depriment per si mateix.
Des de moments que semblen banals, com els d’assabentar-se de les notes de les PAU –obvi, l’algoritme premiarà l’alegria o la pena extremes, una noia jove plorant ven bé–, fins aquelles escenes tan guionitzades i artificials en l’espontaneïtat buscada de retrobaments i peticions de mà, cada dia entrem en llocs en els quals no hauríem de ser i la barreja de morbo, pudor i cringe se’ns posa malament a l’estómac, com una salsa pesada.