Baixa llampant a Junts. Jaume Giró, que va ser conseller d’ Economia i Hisenda en el govern de coalició de Pere Aragonès, formalitzarà avui la renúncia a l’acta de diputat del Parlament de Catalunya i la dimissió com a membre de l’executiva del partit. El moviment pot ser que anticipi també la probable baixa com a militant les pròximes setmanes. L’ànima més pragmàtica i realista dels junters ha dit prou.
La plantada de Giró és multicausal. D’una banda, l’exconseller manté posicions crítiques amb l’estratègia política que Carles Puigdemont dicta des de Bèlgica, des que aquest va decidir que el seu partit havia d’abandonar el govern d’ Aragonès l’octubre del 2022. De fet, en aquell moment Giró va encapçalar una “rebel·lió” interna que el va portar a liderar la campanya de signe contrari a les pretensions de Puigdemont en la consulta a la militància que va acabar avalant per un estret marge la sortida de l’executiu.
Renunciarà dijous a l’acta de diputat i a continuar formant part de l’òrgan de direcció
Les desavinences polítiques des d’aquell moment no han parat d’augmentar. Després de les municipals del 2023, Giró era partidari de negociar des del primer moment l’alcaldia de Barcelona amb Jaume Collboni i d’estendre aquesta entesa també a les diputacions que finalment van caure en mans de socialistes i republicans. Les friccions també tenen a veure amb les formes i el to que Puigdemont ha imposat en la manera de fer política de Junts, no només en el fons. Giró no s’ha cansat de repetir a tots els fòrums, en públic i en privat, que és partidari de la negociació sense estridències, de participar en els governs quan l’aritmètica ho fa possible i que té al·lèrgia a la retòrica vehement i buida. Al final, aigua i oli. Una situació que el nostre protagonista ha considerat finalment insalvable.
També ha influït en la decisió de l’exconseller el tipus de lideratge que ostenta Puigdemont. Un personalisme molt marcat i indiscutible que ha reduït, a parer de Giró, a un simple decorat de cartó pedra l’executiva nacional del partit de la qual fins avui ha format part. Descomptat el reduït nucli de confiança de Puigdemont, a qui ell no pertany, la resta dels dirigents de la formació no participen en cap debat real i d’ells només se n’espera assentiment i obediència. És demanar massa per a Giró.
La renúncia a l’acta de diputat i a continuar formant part de l’òrgan de direcció de Junts és un cop a l’estratègia d’aquesta formació política de resultar creïble en l’intent de rearmar-se ideològicament en l’àmbit de les polítiques sectorials per tornar a ocupar la centralitat del tauler català. Puigdemont perd un nacionalista pragmàtic amb un perfil professional gens habitual a l’orla política del present. Excel·lent coneixedor del món empresarial, Giró va formar part abans d’aterrar en la política dels comitès de direcció de
Gas Natural (ara Naturgy), La Caixa, i Repsol, entre altres
empreses. També va ser director general de la Fundació
La Caixa i membre del comitè estratègic d’inversions de Criteria. Potser aquesta experiència negociadora al món real explica en part que hagi estat l’únic conseller d’Economia capaç d’aprovar uns pressupostos de la
Generalitat en temps i forma els últims lustres.
Als qui des de l’esquerra, també des d’algun sector de Junts, han retret a Giró el seu exitós pas per empreses de l’Ibex 35 com si fos una màcula, aquest sempre els ha respost recordant el seu humil origen badaloní i la ferma creença en la cultura de l’esforç. És cert que l’arribada de Giró a la política va tenir un recorregut inusual, accedint-hi després de forjar-se una carrera professional exitosa que li va assegurar la llibertat en la presa de decisions. Llibertat que ara utilitza per posar punt final, de moment, a la seva etapa en el professionalisme polític.
Sobre el futur res no està escrit. L’exconseller ha assegurat en moltes ocasions que el seu compromís amb la política i amb un model de país competitiu en l’àmbit econòmic, solidari en el social i reivindicatiu en l’històric i cultural és ferm i que, d’una manera o altra, continuarà vinculant el seu dia a dia a aquests principis. És el cop de porta d’un pujolista d’última generació. Vist des d’aquesta perspectiva, sobra dir que la seva incompatibilitat amb Puigdemont estava, per dir-ho així, més que cantada des d’un principi.