La meva condició (o la meva naturalesa) de publicista, creador de missatges amb un interès comercial indissimulat, m’impulsa a percebre gairebé qualsevol informació com a informació interessada. Veig, o busco, què em volen vendre. És una deformació perversa, però de vegades útil.
De tant en tant alguns testimonis em reafirmen en aquesta pulsió. Fa anys vaig llegir en una entrevista amb un exdirector de The New York Times, a l’inici de la crisi de la premsa provocada per l’arribada d’internet, que un percentatge elevat de les notícies publicades pel diari procedien de notes de premsa.
Potser per això em costa d’entendre un assumpte que sembla ser crucial en els nostres temps: la desinformació.
Quan parlem de desinformació, no estem més aviat parlant d’informació que no coincideix amb el que pensem?
Si l’obscena polarització en la qual xipollegem fa que la meitat dels mitjans expliqui un país contrari al que explica l’altra meitat, qui està desinformant?
Quan llegim que una xarxa prorussa llança desinformació per convèncer-nos dels motius pels quals Rússia va envair Ucraïna, o que aprofita la dana per alimentar la mentida que Espanya és un país sumit en el caos, que continua finançant Ucraïna i Gaza mentre els damnificats valencians esperen subvencions, no és això gairebé una altra manera d’explicar els fets? Vist des del costat rus, aquest diari en què escric no formaria part d’una xarxa de desinformació prooccidental?
Lee tambiénDe nacions i d’imperis
Com sol fer-nos veure el gran Genís Roca (que acaba de publicar La revolució inevitable, un llibre que jo em compraria com més aviat millor) un musulmà no explicaria mai el que nosaltres anomenem Reconquesta amb la paraula Reconquesta.
Si avui fem un volt per Barcelona, podem interpretar que la ciutat és un caos. O que està com sempre, en obres, com tota capital dinàmica. O pensar fins i tot que hi ha un pla estratègic per a un nou salt endavant que percebrem quan les obres acabin (i trobem el tresor, parafrasejant Danny DeVito). Totes són versions plausibles. N’elegim una i acusem la resta de desinformació?
Per què decidim que la nostra versió dels fets és l’única possible? És la desinformació un concepte que pretén convertir qui la denuncia en l’únic posseïdor de la veritat? Quan parlem de desinformació, no estem més aviat parlant d’informació que no coincideix amb el que pensem? El perill, em temo, és que hàgim arribat a un punt en què identifiquem que el que nosaltres pensem és la Veritat.
Si la història de la humanitat és la narració de fets interpretats i explicats de maneres diferents, no seria millor concentrar-se a convèncer que els nostres arguments són millors que els altres? En comptes d’acusar els altres de mentir, una cosa que només porta a l’enfrontament, per què no esforçar-se a construir arguments més atractius? Potser és perquè soc publicista, però estic convençut que el que li falta a la nostra democràcia és tornar a il·lusionar. Potser el més important no és qui té la raó, sinó qui té la idea més bonica.