Diuen els experts que “Internet està reconfigurant els nostres cervells, fent-nos menys capaços de concentrar-nos i reflexionar”, però no ha estat així tota la història?
Codi Mainat
La idea que la tecnologia deteriora la concentració acompanya la humanitat des de Sòcrates fins als nostres dies
Diuen els experts que “Internet està reconfigurant els nostres cervells, fent-nos menys capaços de concentrar-nos i reflexionar”, però no ha estat així tota la història?
Deia un senyor molt savi: “Aquesta nova invenció produirà l’oblit en la ment dels qui l’utilitzin, perquè deixaran d’exercitar la memòria i es refiaran de signes externs.”
Us sona? Podria ser una crítica a Internet, al mòbil o a ChatGPT.
Però no: la va dir Sòcrates (469–399 aC), un dels filòsofs més grans de la història… i la primera persona documentada en queixar-se de les noves tecnologies.
I sabeu quin era el dimoni tecnològic que escandalitzava Sòcrates?… L’escriptura! Sí, el simple fet d’escriure. Segons ell, aquest invent faria que ho oblidéssim tot perquè, si queda escrit, ja no cal memoritzar res més.
De fet, Sòcrates va ser coherent i no va escriure cap llibre. El que sabem del seu pensament ens arriba a través dels seus deixebles, sobretot Plató, que el converteix en protagonista de molts dels seus diàlegs. (Per sort, Plató sí que escrivia!)
L'artista francès Jacques-Louis David va recrear la mort de Sòcrates en aquesta pintura.
Els romans tampoc ho veien clar
La desconfiança contra l’escriptura no es va acabar amb Sòcrates. Al segle I aC, l’orador i pensador romà Ciceró destacava la importància d’entrenar la memòria i evitar l’escriptura sempre que fos possible: “La memòria, si no la sostenim, s’esvaeix. No hi ha res tan feble com la memòria humana; per això escrivim.”
Es veu que Ciceró tenia una memòria tan lamentable que, si no ho escrivia, no recordava ni on havia deixat les sandàlies.
Estàtua de Ciceró al Palau de Justícia de Roma.
El “Google de l’edat mitjana”
Uns quants segles després, Sant Isidor de Sevilla (560–636) es va passar la vida compilant en els vint volums de les seves Etimologies tot el saber conegut de l’època.
Durant segles, si algú volia saber “què era què”, no ho podia “googlejar”, perquè Google encara no s’havia inventat: ho havia d’“isidorejar”. Tant és així que, el 2001, el Vaticà va considerar proclamar-lo patró d’Internet, per aquesta mania que tenia d’ordenar tota la informació.
La multiplicitat de llibres només porta confusió i més confusió
Però fins i tot aquest “Google medieval” també advertia del perill de l’excés d’informació: “La multiplicitat de llibres només porta confusió i més confusió.” Caram, amb Sant Isidor! Volia tenir el monopoli!
I arriba la impremta
Quan Gutenberg va treure la impremta, al segle XV, va desencadenar una altra onada de pànic. Els copistes i els monestirs, que fins aleshores tenien el monopoli dels llibres, van veure la impremta com una amenaça directa al seu ofici. Alguns parlaven del llibre imprès com d’una “mercaderia vulgar” enfront de la bellesa dels manuscrits decorats a mà.
L’Església catòlica, veient amb alarma que la impremta permetia difondre idees “herètiques” molt més ràpidament, va crear el 1559 l’Índex de llibres prohibits per controlar què es podia llegir i què era pecat llegir. Curiosament, entre els llibres prohibits hi havia la Bíblia.
L'excés de llibres generarà una sobrecàrrega d'informació, perjudicial per a la ment del poble
Només es permetia en llatí, i les traduccions a les llengües del poble eren vistes com una amenaça. William Tyndale, al segle XVI, va gosar traduir-la a l’anglès, i ho va pagar amb la seva vida: el van cremar el 1536.
El naturalista suís Conrad Gessner (1516–1565), que també havia dedicat la seva vida a recopilar i classificar coneixements, assegurava: “L’excés de llibres generarà una sobrecàrrega d’informació, perjudicial per a la ment del poble.”
Com podeu comprovar, la revolució de l’excés de llibres va espantar tanta gent com avui ens espanta l’excés de pantalles.
Les revistes: “contagi de podridura cerebral”
El 1899, un diari dels Estats Units va publicar aquest titular esfereïdor: “Contagi de podridura cerebral: Milions de nens incapaços d’aprendre res, de saber res bé i de concentrar la seva ment en res.”
El culpable? Les revistes. Aquell nou mitjà popular es veia com una amenaça mortal per a la concentració infantil. Avui sabem que no va acabar així: les revistes van conviure amb els llibres, les escoles i, finalment, amb la televisió. Però el catastrofisme ja estava servit.
Dona acudint a un quiosc a comprar el seu seguici de revistes mensuals.
La ràdio, enemiga dels deures escolars
Als anys 30, alguns crítics nord-americans denunciaven que la ràdio perjudicava la concentració dels nens. La revista The Musician (1936) assegurava: “Els nens estan desenvolupant l’hàbit de dividir la seva atenció entre els sorolls estridents que surten de l’altaveu i els llibres d’escola que tenen al davant.”
Us sona familiar? Avui diem exactament el mateix de les notificacions del mòbil.
Televisió: passivitat mental
Als anys 50 i 60, la televisió va rebre la mateixa pluja de retrets. L’American Medical Association (1956) alertava que massa televisió podia generar “passivitat mental”. I Marshall McLuhan, el famós teòric dels mitjans, ho rematava dient: “La TV és un mitjà fred que converteix els espectadors en criatures distretes.”
Videojocs: corrupció i violència
Als 90, els videojocs es van convertir en el nou dimoni. El senador nord-americà Joseph Lieberman assegurava el 1993: “Els videojocs violents estan corrompent la ment dels nostres fills.”
El debat sobre si els videojocs ens fan més violents o, al contrari, més creatius, encara dura.
Internet, els mòbils i TikTok: més pèrdua de concentració
Amb l’arribada de les xarxes socials, la por es va convertir en pànic.
El 2010, Nicholas Carr, periodista nord-americà, va publicar el llibre The Shallows (Les aigües poc profundes). Segons Carr, abans, llegir llibres era com bussejar en aigües profundes, on cal immersió i concentració. Ara, amb les xarxes, ens movem sobretot a la superfície, saltant d’un enllaç a un altre, d’un vídeo a un altres, sense endinsar-nos enlloc.
Internet està reconfigurant els nostres cervells, fent-nos menys capaços de concentrar-nos i reflexionar
“Internet està reconfigurant els nostres cervells, fent-nos menys capaços de concentrar-nos i reflexionar.” La realitat és més complexa: no hi ha un límit fix d’atenció. Podem estar hores concentrats en una pel·lícula o en una novel·la. I també podem canviar de pantalla cada pocs segons quan naveguem per les xarxes socials.
No hem perdut la capacitat d’atenció. L’hem fragmentada.
La intel·ligència artificial, la nova bèstia negra
Saltant totes les diatribes que va rebre el rock’n’roll, els Beatles i tota la música “moderna” en general, la nova bèstia negra de la tecnologia és ara la intel·ligència artificial. I aquí el catastrofisme no ve només de columnistes espantadissos, sinó de peixos grossos.
Stephen Hawking ens advereix: “El desenvolupament d’una intel·ligència artificial completa podria significar la fi de la raça humana. Seria el més gran esdeveniment de la nostra història i, alhora, potser també el darrer. Una màquina prou intel·ligent seria capaç de millorar-se a si mateixa, superar de molt els humans i, per què no, prescindir de nosaltres.”
El físic Stephen Hawking.
El que estem fent amb la intel·ligència artificial és invocar el dimoni
Bill Gates hi afegeix: “D’aquí unes dècades, la intel·ligència de les màquines ja serà massa gran per poder-la controlar i la situació començarà a ser preocupant. I no entenc com hi ha gent a qui no li preocupa.”
I Elon Musk ho remata: “El que estem fent amb la intel·ligència artificial és conjurar el dimoni!”
Però per què? Qui diu que, quan les màquines siguin superintel·ligents, ens trobaran horribles i voldran aniquilar-nos? Això només és una de les moltes possibilitats. Que sigui la més cinematogràfica no vol dir que sigui, ni de bon tros, la més probable.
Potser resulta que les màquines pensen: “Que simpàtics que són aquests humans que ens han creat!” I decideixen donar-nos un cop de mà resolent el canvi climàtic, la fam mundial, la manca d’aigua i d’energia, l’educació global i tots els altres problemes del planeta.
Val a dir que Elon Musk, després de deixar anar aquella parideta que amb la intel·ligència artificial estàvem conjurant el dimoni, va aprofitar l’avinentesa per invertir uns quants milers de milions en empreses d’IA, per intentar que els seus programes siguin cada cop més diabòlicament intel·ligents.
Potser el que vol l’amic Elon és controlar el dimoni des de dins… o acabar fent-se’n soci, arribat el cas!