Hi ha futbolistes que s’estimen tant que s’acaronen admirats com estan del seu cos fornit. Es toquen ossos i musculatura molt més del que et toques tu el jersei quan te n'espolses el sucre llustre que t’ha caigut de l’ensaïmada. Si a més hi afegeixes títols individuals per a major glòria seva, com ara la Pilota d’Or, se'ls desborda l'ego, es besen els músculs i se’ls mesuren amb cinta mètrica.
Retrat mural de l'artista TV Boy a Lamine Yamal, a Barcelona
El 22 de setembre se celebrarà aquest certamen. És un de tants premis individuals que es donen. En aquest cas, al millor jugador de la temporada.
Lamine Yamal és un dels candidats a guanyar la Pilota d’Or i també, a parer d'alguns, a formar part del grup de jugadors amb ego inabastable. Molts aficionats li retreuen que celebri els seus gols posant-se una corona imaginària. “A un rei el coronen, no es corona ell mateix”, li recriminen a X. Ho va acabar d'adobar recentment quan va dir que somiava amb tenir moltes Pilotes d'Or, i que si no n'aconsegueix és perquè no ha fet “les coses bé”. “O perquè no he volgut”, va afegir.
En tot cas, no fa més que seguir la petjada d’altres il·lustres. Cristiano Ronaldo, per exemple, que fa anys va dir una cosa semblant. O que té frases per a la història. El seu “per ser ric, per ser guapo, per ser un gran jugador m’envegen” és insuperable. Però segurament, a molts aficionats al futbol, qui els va fer descobrir per primera vegada la vanitat que envolta aquest esport va ser Hugo Sánchez. “Me gustaría conocer al macho que va a sustituirme, me gustaría conocer al macho que va a meter treinta goles como yo”, va dir el jugador del Reial Madrid el 1991, quan semblava que tenia un peu fora de l’equip.
Lee también
D’això del mexicà, com del portuguès i del mataroní, se’n diu egotisme: el desig persistent de parlar d’un mateix i d'exaltar el jo. Jo guapo, jo macho, jo rei. També hi ha egocentrisme: el vici de creure’s sempre el centre del món. Jo soc jo sense les meves circumstàncies. Que et quedi clar, Ortega.
Sigui com sigui, en tot plegat, hi ha tres qüestions a considerar. La primera: si no és la indústria del futbol qui alimenta aquests egos. Perquè no només hi ha la Pilota d’Or. Un repàs ràpid: The Best, Bota d’Or europea, Guants d’Or, millor jugador del Mundial/Eurocopa/Copa Amèrica, Golden Boy, el Kopa, el Yashin, el Puskás, MVP del partit, i molts altres. Alguns d’ells es fomenten fins i tot entre categories inferiors. Tot en nom del màrqueting.
En segon lloc. Cada any que s’acosta la data d’entrega de la Pilota d’Or, hi ha debat sobre el fet que sent el futbol un esport col·lectiu s’atorguin premis a nivell individual. A les xarxes, la discussió és clàssica. “Aquesta mena de premis sempre són absurds en esports col·lectius”, diu @jlpr62; “[Abans] tenia altres criteris més individuals que col·lectius, però avui dia la Pilota d’Or és més col·lectiva”, refuta @ili_ebang2, en el sentit que al seu parer són els èxits del col·lectiu els que acaben encimbellant l'individu.
I, en tot això, hi ha un tercer punt: si el fet que tinguin un ego sense mesura és realment perniciós. Per a ells i per al col·lectiu. “Els egos maten l’èxit [col·lectiu]”, va dir fa poc Hansi Flick. És quelcom que pot passar. Però també cal tenir en compte un aspecte que combat aquesta idea: són egocèntrics i egotistes, sí, però sent-ho, Cristiano i Hugo han enfortit una ambició que ha cristal·litzat en èxits per al col·lectiu que han representat.
Així que, al capdavall, si no ets Messi, en ocasions l’ego és tan imprescindible al futbol com la pilota. Lamine, carta blanca. Endavant amb la cinta mètrica.
