En aquests dies de finals de setembre, mentre emprenc els rituals de comiat de Mallorca, tinc el costum de llegir Santiago Rusiñol.
Assaboreixo amb delectació la seva prosa lírica, no exempta d’ironia de L’illa de la calma i sento nostàlgia de les seves evocacions tan llunyanes avui.
Estic segura que ningú que hagi visitat Mallorca aquest estiu ha pogut imaginar que fa poc més d’un segle era un espai propici per al repòs, “un lloc on els homes mai tenen pressa i les dones mai envelleixen, on no es malgasten ni les paraules, on el sol es queda més temps i fins la senyora Lluna camina més poc a poc encomanada de la mandra”. Així veia els nostres avantpassats don Tiago, com l’anomenaven els mallorquins, que va recórrer Mallorca diverses vegades i la va considerar, igual que Rubén Darío, una illa terapèutica, guaridora dels mals del cos i de l’ànima. Un lloc idoni per al repòs. Sabem que la va triar el 1901 per refer-se, després d’una cura de desintoxicació de morfina, que va portar a terme en un sanatori a la vora de París a Boulogne-sud-Seine, i després que li extirpessin un ronyó en una clínica barcelonina. Per això no ens sorprèn que projecti en els seus textos els beneficis salutífers que el viatge a l’illa comporta. Rusiñol va començar a escriure sobre Mallorca, el 1893, precisament a La Vanguardia , un seguit d’articles, en els quals aprofundeix en la impressió que li produeix la bellesa de l’illa i la claredat de la seva llum, sense deixar de fer-se ressò dels tòpics que des de l’Esquèria dels feacis, descrita per Homer, s’han atribuït a les illes: fèrtils, ubèrrimes, els fruits de les quals no cal conrear, incontaminades, bellíssimes i poblada per gents molt i molt i molt longeves. Trets que la immensa majoria dels viatgers que van arribar a Mallorca entre el XIX i el XX, de George Sand a Robert Graves, encara portaven en el seu imaginari.
Avui pocs dels visitants de les Balears coneixen el que les illes han significat durant més de dos mil anys per a la cultura occidental. Fins i tot per a alguns, eren espais màgics, flors brollades enmig de la mar, llocs edènics on qualsevol meravella era possible. Característiques que la propaganda turística encara sol aplicar a les exòtiques Fiji o Bora Bora.
Les Balears, malauradament, i més concretament Mallorca i Eivissa, ja que Menorca ha sabut preservar bastant bé el seu encant, quasi no tenen a veure amb els paradisos imaginats quan els viatgers no eren encara turistes. Avui els turistes de la globalització solen tenir un altre concepte d’allò paradisíac, un concepte lligat gairebé sempre al bronzejat de llarga temporada, l’alcohol i al sexe sense entrebancs, en un paquet de tot inclòs.
Si Rusiñol ressuscités i tornés a Mallorca, no la reconeixeria. Tampoc no la reconeixem quasi els nascuts un segle més tard. Especialment els mesos de la temporada turística, que a Mallorca, són més de tres, perquè la invasió s’inicia a l’abril i dura fins entrat novembre. Quan la turistada envaeix el centre de Palma és difícil transitar entre l’allau de forans, que a vegades en banyador, s’aglomeren davant les gelateries, tiren a terra els envasos buits i fins i tot alguns fan coses de gos a les cantonades. No sé si, com els meus estimats integrants de l’espècie canina, amb la finalitat de marcar territori.
Lee tambiénUn assumpte força dur
Territori conquerit, és clar. O això sembla bastant sovint, perquè les nostres lleis són permissives de manera enorme i fàcils de saltar amb la impunitat dels que es creuen amos, al servei dels quals estem els autòctons només perquè ens donen menjar.
Cert que sense turisme ens moriríem de fam, també els que fem règim, perquè ho hem sacrificat tot a la gran indústria turística, però precisament perquè és la nostra principal indústria cal tenir-ne cura i preservar-la, i no crec que la permissivitat absoluta amb la degradació puguin ajudar.
Aquest estiu a Mallorca, com en altres indrets del país, hi ha hagut manifestacions contra els turistes. No obstant això, pensar que podríem sobreviure sense turisme no sols és utòpic, sinó que demostra un gran desconeixement de la realitat. Però és urgent, molt urgent un nou plantejament sobre la sostenibilitat del territori i el que el turisme comporta.