Imaginem per un moment que el general Franco, caudillo d’Espanya, responent a la invocació d’algun dels seus seguidors –que encara en té, i molts–, sortís del panteó de Mingorrubio on reposa i tornés al món dels vius, per celebrar els cinquanta anys que han passat d’ençà que el va abandonar. ¿Què en pensaria?
La primera impressió seria forta. La manca de decòrum de la indumentària femenina, els monyos, tenyits i cues als cabells de molts homes i la despreocupació amb què les parelles homosexuals exhibeixen al carrer l’afecte que es professen el deixarien de pedra. Veuria l’abundància de tatuatges entre els homes i es preguntaria si eren tots legionaris, però els tatuatges de les dones el farien rebutjar la hipòtesi. Consideraria la possibilitat d’haver anat a parar a l’infern.
El general se’n tornaria a Mingorrubio reconfortat de saber que la societat espanyola no l’ha oblidat
L’irritaria veure que enlloc no queda un sol carrer que porti el seu nom. Desagraïts! La lectura d’un parell de diaris li bastaria per pensar que Pedro Sánchez i tot el seu Govern haurien d’estar entre reixes, tancats amb set claus amb tots els còmplices parlamentaris, sense excepció possible.
Les renyines entre Sumar i Podem li semblarien una reedició descafeïnada dels enfrontaments entre anarquistes i comunistes durant la Guerra Civil, i el guirigall de les autonomies, una amenaça inacceptable a la sagrada unitat de la pàtria. Es preguntaria com és possible que el Partit Popular no defensi suprimir-les totes immediatament. Que al Congrés es pugui parlar català li semblaria un insult.
Alberto Núñez Feijóo li recordaria els polítics de la Restauració, tan cagadubtes i ineficaços. Li agradaria més Isabel Díaz Ayuso, però la idea de posar el poder d’una nació mil·lenària com Espanya en mans d’una dona li semblaria una broma de mal gust. Ni parlar-ne. A la cuina. Simpatitzaria amb Santiago Abascal, tot i trobar-lo una mica estrident, i s’alegraria molt de saber que els sondejos li són cada dia més favorables, sobretot entre els homes joves, la llavor del futur.
Lee tambiénL’art de sembrar el caos
El putiferi demencial de les xarxes el posaria de molt mal humor. Una altra cosa a suprimir tan aviat com fos possible. Prohibides, fora. S’admiraria de l’omnipresència del futbol, amb mitja dotzena de partits televisats cada setmana, i lamentaria que els seus ministres no s’haguessin atrevit mai a programar-ne tants. Algú li passaria un exemplar de La península de las casas vacías i es diria que una de les primeres coses que un govern seriós hauria de fer seria restablir la censura i afusellar l’autor, per impertinent.
Es divertiria llegint que el president francès, Emmanuel Macron, ha decidit presentar proves per demostrar que la seva dona, Brigitte, no és un home. Proves científiques, mare de Déu! Faria un mig somriure i es diria que si Macron i la seva dona ho han de demostrar deu ser per alguna raó. Aquests francesos!
La Unió Europea no li inspiraria gens de simpatia. Diria que la sobirania espanyola és irrenunciable i indivisible i que tothom que accepti cedir-ne una part als tocacampanes de Brussel·les mereixeria el garrot vil per traïció. Però veuria que Brussel·les, després de restar impassible durant mesos mentre Israel exterminava milers de palestins, està disposada a suspendre un parell de clàusules simbòliques de l’acord d’associació i es quedaria tranquil. Una colla d’inoperants. Cap perill. Ara volen crear un exèrcit. Com per posar-se a les seves mans!
No li importaria que Espanya estigui a punt de trencar relacions diplomàtiques amb l’Estat jueu. Diria que ens està bé, per haver-ne establert. ¿No ens havia advertit ell mil cops dels perills de la conjura judeomaçònica?
Li plauria veure que estem a punt de la guerra amb Rússia. Ell també va advertir sempre que no ens en podíem fiar. Faria plans per a una nova División Azul. L’OTAN li semblaria bé, però sense acceptar-ne imposicions, posant-la al seu lloc. Es preguntaria com és possible que Vox sigui proisraelià i prorus i prendria nota mental de la necessitat urgent d’aclarir l’assumpte amb Santiago Abascal. Algú ha perdut la brúixola.
S’alegraria molt de l’existència de Donald Trump. No li agradarien les maneres de gallet del magnat. El trobaria fatu i bocamoll, una mica fantasma, però un fantasma amb idees clares i sense por de portar-les a la pràctica, i a més fàcil de torejar. Millor tenir-lo a ell a la Casa Blanca que un d’aquests predicadors del Partit Demòcrata.
A poc a poc, el general s’aniria alegrant de veure que, tot plegat, la seva figura no ha deixat mai d’estar present entre nosaltres. Aquell atado y bien atado no va ser perfecte, perquè els que l’havien de fer respectar eren una colla d’ineptes i covards, però mal que bé va funcionar. Al cor de molts espanyols encara hi batega una mica de rectitud i de patriotisme. Encara queden homes de bé.
El general se’n tornaria a Mingorrubio reconfortat de saber que hi ha joves que acaben les seves festes cantant el Cara al sol. Santa joventut! La societat espanyola no només no l’ha oblidat, sinó que, si la ciència ho permetés, ara que Xi Jinping i Vladímir Putin parlen de la immortalitat, encara li demanaria que clausurés la Moncloa i es quedés a El Pardo. Qui pogués!