Un dels fenòmens més inquietants de la política contemporània són les bombolles d’emocionalitat política que es creen a molts països al marge de les condicions objectives. Espanya, en aquests moments, en constitueix un cas excel·lent. La intensitat a què arriba el rebuig del president del Govern, Pedro Sánchez, té pocs precedents.
La meitat d’ Espanya es troba en un estat d’agitació aguda. Com recordava fa unes setmanes Jordi Évole, la cançó de l’estiu ha estat “Pedro Sánchez, hijo de puta”, sobretot en esdeveniments col·lectius (casaments, batejos, comunions, festes de poble, discoteques, etcètera).
Els partits i mitjans de la dreta han anat creant un ambient tòxic en què l’odi s’ha convertit en l’emoció dominant. Fins a tal punt és així que, en qualsevol interacció social amb desconeguts, no resulta estrany que la conversa giri de seguida entorn de la situació límit en què es troba Espanya, per culpa d’un president que no té escrúpols i menteix compulsivament. Fins i tot hi ha un grup nombrós de psiquiatres amateurs que diagnostiquen els problemes de personalitat de Sánchez: per a uns, és un psicòpata, per a d’altres, pateix un trastorn narcisista. Políticament, se l’acusa de carregar-se la democràcia espanyola, a més de ser un corrupte.
A les xarxes socials circulen vídeos de suposats periodistes que entrevisten gent pel carrer, preguntant-los per Sánchez i el seu Govern. En pocs segons els ciutadans anònims als quals se’ls acosta el micròfon se sulfuren, hiperventilen i deixen anar una ira bíblica. S’exclamen dient que Sánchez els ha arruïnat la vida i que ha destrossat Espanya. Entre els que estan més ficats en la vida política, el discurs és una mica més articulat. Afirmen amb gran aplom que Sánchez ha eliminat la separació de poders i que ha rebentat el nostre sistema constitucional, convertint-se en un autòcrata.
El problema rau en el fet que, si baixem al terreny de les coses concretes, resulta bastant difícil substanciar moltes d’aquestes acusacions. Fem un breu repàs. Sánchez, lluny de ser un dictador, és un dels presidents més fràgils que hem tingut en democràcia. Presideix el primer govern de coalició de la nostra història i és un govern en minoria que depèn dels seus socis parlamentaris, alguns dels quals es dediquen a trolejar el president, provocant que cada cop més iniciatives de l’ Executiu pateixin derrotes sonores al Congrés.
Les crítiques desaforades contra Sánchez són expressió de la ràbia incontenible per l’amnistia
Sánchez ha criticat en alguna ocasió el poder judicial, però s’ha d’estar molt cec per no reconèixer que la cúpula dels jutges actua políticament com un contrapoder. Encara que el Govern volgués desmantellar una justícia polititzada com la que tenim, no disposa dels recursos per a això. Al Govern ni li passa pel cap segrestar durant cinc anys una institució com el Consell General del Poder Judicial. Això només s’ho pot permetre la dreta.
També es pot criticar el PSOE per la colonització partidista de les institucions, així com per nomenaments incomprensibles (es manté, sense anar més lluny, el president del CIS) i pel control dels mitjans públics de comunicació, però em temo que es tracta dels mateixos vicis que han practicat els dos grans partits des dels anys vuitanta fins al present. No hi ha evidències que la cosa hagi empitjorat amb Sánchez. És més, comparat amb l’època de Mariano Rajoy, aquest Govern ha respectat en gran manera l’Estat de dret, sense operacions brutes i clandestines contra rivals polítics com les de la policia patriòtica.
Malgrat la fragilitat del Govern i l’assetjament que pateix en el dia a dia, Espanya, en aquests moments, gaudeix de bon crèdit internacional, tant per la marxa de l’economia com per la política exterior. Des de fora, fins i tot, ens miren amb certa enveja. Gràcies al Govern de coalició, el mercat de treball, per primera vegada en la nostra història democràtica, funciona d’una manera una mica més equilibrada i eficient. S’ha salvat el sistema de pensions del pla de retallades salvatges que va aprovar el govern de Rajoy al seu dia. S’han posat en marxa noves polítiques socials (ingrés mínim vital, escut social, pujades del salari mínim, etcètera). I el conflicte català s’ha reconduït.
Lee tambiénLa corrupció no s’acaba així
No es tracta de caure en la complaença. Com tots els governs, aquest té alguns fracassos importants. Potser el més important de tots és la incapacitat manifesta no ja per arreglar, sinó almenys per alleujar, els problemes d’accés a l’habitatge. Tampoc no ha aconseguit avançar en la posada al dia del finançament autonòmic. L’Estat de benestar continua funcionant malament, els problemes de pobresa i exclusió no es resolen i les desigualtats d’oportunitats augmenten en alguns àmbits (no deixeu de llegir els articles de Rocío Martínez-Sampere en aquestes pàgines).
Aquest Govern, com molts d’altres, té els seus èxits i els fracassos, hi ha qui li dona suport i qui s’estima més una alternativa conservadora. El més estrany és que, amb un Govern així, la meitat d’Espanya tingui una visió apocalíptica del país i hagi desenvolupat un odi visceral envers el president. El país ha estat força pitjor amb altres governs.
L’única manera d’explicar la bombolla emocional que provoca l’anomenat sanchisme passa per adonar-se que les crítiques desmesurades que es llancen contra el president no són sinó expressions de la ràbia incontenible que senten pel fet que s’hagi aprovat l’amnistia. És un ultratge per a la seva concepció d’ Espanya que no perdonaran. Cadascú amb els seus dimonis.