El futbol és un esport d’equip. Però els aficionats, molt abans d’aprendre a valorar el comportament dels conjunts, hi accedim i l’apreciem, el gaudim i el consumim, de manera individual, a través de jugadors concrets, un per un. Pitjor encara, quan pensem en ells i discutim la seva vàlua, normalment ho fem a través de dues o tres característiques del seu joc que, ves a saber per què, hem consolidat en la memòria i hem identificat amb ells com si es tractés de marques inesborrables, de condicions definitives. La nostra propensió a convertir éssers humans complexos i mutables en cromos és molt tossuda i a prova de desmentiments.
La història del Barça, i de la nostra afició, està plena de preses de partit per un o altre jugador. I si portes un temps fixant-t’hi, t’adones que en totes les fílies i les fòbies que desenvolupem per ells, sempre passem per alt un factor fonamental: el pas del temps. El temps no només fa que un jugador evolucioni, que un aneguet lleig es converteixi en cigne, sinó, sobretot, que les circumstàncies en què es desenvolupa puguin girar com un mitjó. Un canvi de companys, un canvi d’entrenador, un canvi de tàctica, poden fer que l’estrella s’apagui, però també que un zero a l’esquerra comenci a comptar… Cada jugador en conté molts d’altres, a dins, millors, en potència. I contra el judici precoç i les sentències definitives que ens agrada fer als aficionats, els bons entrenadors els saben intuir, preparar amb mà esquerre i fer que surtin a la superfície.
Hansi Flick ha sabut trobar la millor versió de molts dels seus pupils
Hansi Flick és un gran entrenador, entre altres coses, perquè ha sabut trobar la millor versió de molts dels seus pupils. En tenim un exemple contundent si comparem l’última temporada de Raphinha amb l’anterior. Un davanter voluntariós i bregador a qui li costava superar rivals en estàtic es va convertir en un davanter determinant a l’espai gràcies a la proposta tàctica de l’alemany. Quantes versions de De Jong hem vist, fins ara? Qui podia preveure que amb 28 anys s’entendria tan bé amb un migcampista sis anys més jove que ell com Pedri? Millor encara, després de llur primera temporada a can Barça, qui podia preveure el partidàs que ens van regalar dimecres Ferran Torres i Eric Garcia? I si passem de tenir en compte temporades o partits a tenir en compte minuts de partits, quants Lamine Yamal diferents vam veure el mateix dimecres? En una de les primeres jugades del partit, que podeu revisar al compte d’X de la UEFA Champions League, sota l’epígraf Lamine Yamal madness , hi ha tot el geni de qui pot ser el millor futbolista del món. En la resta del partit, en canvi, hi ha part del tram que encara li falta recórrer perquè ningú li pugui discutir que ja ho és.