La Unió Europa ha aconseguit liderar la reducció de gasos d’efecte hivernacle al món. El problema és que ho ha aconseguit sense tenir en compte l’impacte de les polítiques en el preu de l’energia i en la competitivitat de la indústria, cosa que ha provocat un fort retrocés en l’activitat d’aquest sector. Davant aquesta situació, cada vegada hi ha més veus crítiques que demanen de reconsiderar l’estratègia de descarbonització.
Així doncs, en només unes setmanes quatre dels cinc grans països de la UE ( Alemanya, França, Itàlia i Polònia) han rebutjat la proposta de la Comissió Europea de reduir un 90% les emissions netes de gasos d’efecte hivernacle per al 2040, preocupats per l’impacte d’una regulació tan estricta en les economies.
Ha arribat el moment de revisar l’estratègia de descarbonització
Així mateix, el canceller alemany, Friedrich Merz, ha demanat a l’ Executiu comunitari que aixequi la prohibició de matricular vehicles de combustió a partir del 2035. El seu rotund posicionament respon a les greus dificultats que viu un sector que ha estat senya d’identitat de la gran indústria alemanya i generador de centenars de milers de llocs de treball. Seré igual de contundent: abans que el dany sigui irreparable, Brussel·les faria bé de reconsiderar la seva decisió i permetre la venda a partir d’aquell any de vehicles nous de combustió interna, que han millorat l’eficiència i han reduït les emissions els últims anys.
Un capítol a part es mereixen les contradiccions respecte al gas natural. Malgrat que és una font d’energia essencial per al dia a dia, la UE ha renunciat a aprofitar o, fins i tot, a saber quins recursos té i ha optat per la importació massiva de gas procedent, en primer lloc, de Rússia i, després de la invasió d’ Ucraïna, dels Estats Units per cobrir les seves necessitats. El resultat és que la nostra indústria paga el gas natural més car i provoquem un augment de les emissions globals a l’hora d’afegir-hi les que genera el transport per vaixell en forma de gas natural liquat.
La dependència energètica i els preus elevats de l’energia són dos dels problemes que Mario Draghi va assenyalar a l’informe de l’any passat sobre la competitivitat de l’economia europea. Dotze mesos després, poques coses han canviat i només un 11% de les recomanacions de l’expresident del Banc Central Europeu s’han implementat plenament. La inacció ha arribat a tals cotes que el mateix Draghi ha esbroncat públicament la UE per la incapacitat d’avançar amb agilitat en les reformes crítiques.
La situació de la indústria no pot ser més preocupant, de manera que ha arribat el moment que la Comissió apliqui amb rapidesa, de manera decidida, les recomanacions de Draghi i revisi en profunditat l’estratègia de descarbonització. Brussel·les ha d’escoltar per fi el sector i ha de començar a plantejar objectius realistes que permetin preservar la competitivitat de la indústria i reduir les emissions de CO2. El futur d’Europa, en un món en què els Estats Units i la Xina no titubegen, en depèn.