No tots els líders polítics odien que els ridiculitzin amb caricatures. Alguns fins i tot les exhibeixen amb orgull als seus despatxos. Però solen ser polítics democràtics, no líders autoritaris el poder dels quals depèn d'un culte a la personalitat.
El president dels Estats Units, Donald Trump, un líder elegit democràticament però amb fortes inclinacions autoritàries, no suporta que el ridiculitzin. Es diu que va decidir ser candidat a la presidència després que el 2011 l'aleshores president Barack Obama es burlés d'ell al sopar de corresponsals de la Casa Blanca. En aquell moment, Trump no va poder fer-hi res; però ara, com a president, pot provar de silenciar els divertits.
L'humorista Jimmy Kimmel i el president Donald Trump
El mes passat, la cadena de televisió ABC (propietat de Disney) va suspendre el programa de l'humorista Jimmy Kimmel, crític habitual de Trump, després de pressions del president de la Comissió Federal de Comunicacions. Trump va aplaudir la decisió com «una gran notícia per als Estats Units». Pero hi va haver tantes protestes (sembla que 1,7 milions de persones van cancel·lar la subscripció a Disney+, Hulu i ESPN) que una setmana després Kimmel va tornar al canal. Tot i així, Trump va amenaçar de treure la llicència d'emissió a les cadenes que presentin còmics que facin acudits sobre ell.
Trump l'encerta reconeixent el poder de l'humor. El filòsof francès Voltaire, un dels autors satírics més grans de tots els temps, va dir: «No he dirigit mai a Déu sinó una oració, una de molt curta: “Oh, Senyor, fes ridículs els meus enemics”». Quedar en ridícul nua la hipocresia, la hipèrbole, la fal·làcia i la presumptuositat, trucs habituals dels líders autoritaris.
En el passat, els monarques i els nobles poderosos entenien que la burla podia ser necessària com a correctiu a l'adulació dels cortesans. Era la funció dels bufons, que tenien impunitat (fins a cert punt) per burlar-se dels seus caps. Però això es devia al fet que se'ls podia tractar com a ximples que no suposaven cap amenaça per al poder.
Des de l'antiga Roma, els blancs principals de satiristas i còmics han estat dos. El primer són les idees: l'article de fe (secular o religiós). Aquest era el terreny favorit de Voltaire. Li encantava burlar-se de l'Església catòlica, que considerava una institució corrupta que oprimia la gent difonent supersticions. «La religió -deia- va començar quan el primer brivall va conèixer el primer ximple».
Atès que els satiristes (des de Voltaire fins a Kimmel) solen ridiculitzar l'autoritat establerta, es podria suposar que aquest tipus d'humor tendirà a ser «progressista», o fins i tot d'esquerra. Però en realitat, alguns dels satiristas més aguts van ser conservadors. Jonathan Swift, per exemple, era un ferm defensor de l'Església anglicana. No hi ha blanc més sucós per a un còmic conservador que les pretensions de serietat dels idealistes. El seu afany de canvi sol ser incompatible amb el sentit de l'humor. La comèdia s'adapta millor a l'escepticisme i al dubte que a la passió per les grans causes.
Per al demagog, no hi ha res més nociu que ser blanc de rialles
L'altre tipus de sàtira apunta a les personalitats dels poderosos. És el còmic valent que s'atreveix a assenyalar que l'emperador no té roba. Com va escriure Bob Dylan: «Fins i tot el president dels Estats Units de vegades ha d'estar nu».
Per a un polític comú i corrent, aquesta classe de ridícul sol ser innòcua. Però l'autoritat de monarques i autòcrates depèn de la seva aura: la gent els obeeix perquè creu que reis, reines i dictadors són invencibles. El gran teatre del poder és tan important per al governant com l'amenaça de violència contra els dissidents. El còmic que es burla d'aquestl teatre, revelant fent-ho el fet que el líder és un fanfarró ridícul, posa en suspens la font mateixa del poder absolut.
A Hitler el va enfurismar l'obra mestra còmica de Charlie Chaplin El gran dictador (1940). Chaplin no va tenir necessitat d'exposar les atrocitats del feixisme: en va tenir prou amb mostrar Hitler i Mussolini com dos pallassos. Per al demagog, no hi ha res més nociu que ser blanc de rialles.
En societats liberals com els Estats Units, el Regne Unit i França, els líders (inclosos els reis i les reines) han hagut de tolerar fins a cert punt les burles. Els caricaturistes dels segles XVIII i XIX solien ser despietats. Thomas Rowlandson (1756-1827) va retratar el príncep de Gal·les com un pagerol borratxo; Honoré Daumier (1808-1879) va dibuixar el rei Lluís Felip com un golafre obscè.
Lee tambiénEl mercachifle es un ingenuo
Igual que els «fulls d'escàndol» i la premsa groga, aquesta classe d'escarni era el preu de la llibertat d'expressió. Això s'aplica en particular als Estats Units, on la primera esmena de la Constitució atorga a la llibertat d'expressió àmplies proteccions (més que a qualsevol altre país). Les figures públiques poden ser criticades, parodiades, ridiculitzades i fins i tot difamades, llevat que es demostri «malícia real».
El difunt director de cinema txec Milos Forman (que va emigrar als Estats Units el 1968) va fer una pel·lícula anomenada The people vs. Larry Flynt (1996), sobre la batalla legal entre l'amo de la revista pornogràfica Hustler i Jerry Falwell, un teleevangelista que el va demandar per dany emocional quan Hustler va publicar una paròdia d'anunci publicitari en la qual Falwell rememorava una trobada sexual amb la seva mare. El 1988, el Tribunal Suprem dels Estats Units va dictaminar per unanimitat que el dany emocional no era prou motiu per denegar el dret consagrat per la primera esmena a expressar opinions crítiques sobre funcionaris i figures públiques.
Forman, un refugiat de la Txecoslovàquia comunista, era un admirador agraït de la primera esmena, que permetia a un pornògraf dissolut burlar-se d'un líder religiós famós. Si Trump aconsegueix silenciar els qui el ridiculitzen en públic, el país on Forman (que va morir el 2018) i milions d'altres persones van trobar la llibertat deixarà d'existir.
Ian Buruma, autor de nombrosos llibres, entre ells Year Zero: A History of 1945, The Collaborators: Three Stories of Deception and Survival in World War II i el més recent Spinoza: Freedom's Messiah (Yale University Press, 2024).
Copyright: Project Syndicate, 2025.