Com cada any aprofito per aportar les meves reflexions sobre un tema de vital importància per al desenvolupament dels nostres nens. I és saber diferenciar entre jugar i competir. És molt fina la línia que els separa, ja que els dos conceptes, malgrat les diferències, moltes vegades poden coincidir en l’activitat.
La diferència més important és que jugar té un finalitat interna, perquè el plaer resideix en la mateixa activitat. Els nens quan juguen poden explorar, expressar-se, se senten lliures i no tenen por de crear d’una manera espontània, fins al punt que no requereix formadors. En canvi competir té una finalitat externa, ja que suposa superar un altre. Introdueix conceptes molt diferents com són la comparació, mesura, rendiment, avaluació del resultat, i sempre ve acompanyat de formadors.
Les persones que primer juguen a un esport abans de competir-hi continuen tota la vida amb aquest esport
Les implicacions psicològiques en el desenvolupament emocional també són molt diferents. El joc genera alegria, fomenta la curiositat, una autoregulació emocional pausada, i els errors es viuen com a part de l’aprenentatge. En canvi, la competició a edats molt primerenques pot desembocar en una ansietat pel resultat, pànic al fracàs i comparació constant respecte als altres. I això normalment erosiona l’autoestima i repercuteix en la motivació.
Jugar dona unes senyes d’identitat més autentiques, ja que em permet saber qui soc, què és el que m’agrada i com em relaciono amb els altres. En la competició excessivament primerenca, la identitat s’acaba reduint a “jo soc bo o dolent segons guanyi o perdi”. És el que se sol anomenar, i és molt perillós, l’obtenció de la identitat a través del rendiment, que sempre acaba generant frustració i una notable dificultat per gaudir de l’activitat esportiva.
No es tracta de renunciar a la competició ni moltíssim menys. La competició emfatitza l’aprenentatge de la importància de l’esforç, la disciplina com a hàbit de creixement o l’afany de superació. T’ensenya a conviure amb la frustració, un aprenentatge fonamental per tirar la vida endavant. Però només quan s’ha jugat, un és capaç d’entendre la frustració perquè s’ha anat assimilant des de dosis més petites. Per això aquesta activitat només s’hauria d’instaurar quan els nens i nenes ja tenen construïdes eines emocionals per suportar un nivell de pressió més elevat.
Està més que demostrat que les persones que primer juguen a un esport abans de competir-hi continuen tota la vida amb aquest esport, en comparació amb els que directament passen a competir-hi.