Gabriel Zucman acaba de proposar l’establiment d’un impost mínim del 2% sobre la riquesa neta dels patrimonis superiors als 100 milions d’euros a la Unió Europea. Aquesta no és només una mesura en què les conseqüències socioeconòmiques serien molt negatives, sinó que és una expressió de la falta d’idees de l’esquerra, tret d’esprémer els contribuents, per abordar el problema de la desigualtat. A primera vista, sembla ser una fórmula per generar ingressos i fer pagar els malvats explotadors clàssics, els “ultrarics”, el cost de redistribució cap als col·lectius vulnerables. Tot i això, aquest enfocament és una quimera els efectes de la qual han mostrat sempre i en tot lloc ser diferents als buscats i esperats pels promotors.
D’entrada, la història ha emès una vegada i una altra el seu veredicte sobre aquella modalitat tributària: una condemna unànime. L’impost a la riquesa no és ni tan sols una teoria; és un experiment fracassat. L’evidència empírica és unànime: la recaptació és mínima davant la generada per altres figures impositives, llegiu l’IRPF o l’IVA; els costos administratius són màxims; les distorsions econòmiques són severes i la fuga de capitals es dispara. Així ho confirmen els estudis coescrits pel mateix Zucman sobre l’experiència europea.
Per això, la majoria dels estats de l’OCDE i, en concret, els europeus l’han abolit. França va suprimir el 2018 l’impost de solidaritat a la fortuna ( ISF) i el va substituir per l’impost a la fortuna immobiliària( IFI), que només grava els actius immobiliaris; Finlàndia i Luxemburg, el va eliminar el 2006; Suècia el 2007; Grècia, el 2009; Alemanya, Dinamarca i Irlanda ja ho havien fet el 1997; Àustria el 1994; Itàlia el 1992. En l’actualitat només Espanya, Noruega i Suïssa (aquesta última a nivell cantonal) el mantenen.
El principal defecte de la taxa Zucman és la seva naturalesa d’impost al capital productiu, no a l’ingrés. Gravar anualment el 2% del patrimoni total transmet un missatge clar als inversors i als emprenedors: no invertiu, no creeu riquesa i, per descomptat, no us quedeu aquí. D’altra banda, aquesta riquesa ja ha estat gravada abans d’acumular-se (a través de l’impost sobre la renda, impostos de societats o de successions). Un tribut anual sobre l’estoc de capital és una confiscació progressiva que ignora la rendibilitat real dels actius que l’integren. A més, si un patrimoni no genera un rendiment del 2% aquell any, l’impost està forçant a vendre actius per pagar el tribut.
Però la història continua... Gran part del patrimoni dels ultrarics no està en lingots d’or, en joies o en obres d’art, sinó en accions d’empreses privades, startups o negocis familiars. A l’imposar un gravamen a aquest capital, s’obliga les empreses a descapitalitzar-se o a reduir la inversió a llarg termini, escanyant el motor de creixement i ocupació a Europa. És una mesura que ataca l’arrel del dinamisme econòmic d’un continent que en té una acusada manca.
Un impost a la riquesa en un entorn de lliure circulació de capitals i persones com la UE és un elogi a la bogeria
Un impost a la riquesa en un entorn de lliure circulació de capitals i persones com el de la UE és un elogi a la bogeria. La promesa de recaptar milers de milions d’euros, 48.000 diu Zucman, xoca frontalment amb la realitat. La mobilitat dels ultrarics és gairebé instantània. Si la UE introdueix un impost del 2%, els patrimonis per sobre de 100 milions d’euros simplement mouran la seva residència fiscal i els seus actius a jurisdiccions sense aquest tipus de gravàmens ( Suïssa, Mònaco o Singapur, per esmentar alguns exemples). D’aquesta manera, la taxa Zucman es converteix, irònicament, en una subvenció als paradisos fiscals.
Des d’un punt de vista pràctic, la implementació d’aquesta figura impositiva seria un desastre logístic i legal, es convertiria en una font de litigi i de costos burocràtics. Com es valora de manera precisa i objectiva una empresa no cotitzada, una obra d’art, o un fons de capital risc? La valoració anual d’actius il·líquids de 100 milions d’euros és una arbitrarietat comptable que obriria la porta a l’evasió legal i a interminables disputes amb l’administració tributària.
A la Unió Europea, la introducció de la proposta de Zucman tindria escasses possibilitats de dur-se a la pràctica, ja que requeriria l’aprovació unànime dels estats membres. Tot i això, és interessant realitzar un exercici de quins serien els seus efectes. El risc més immediat i letal és la fugida incontrolable de capitals i talents. Com s’ha assenyalat, un impost coordinat a nivell europeu incentivaria els rics i els grans inversors a votar amb els peus. Això reduiria dràsticament la recaptació esperada i el capital productiu necessari per finançar la inversió.
Lee tambiénMés enllà de la condonació del deute
La simple discussió d’un tribut d’aquesta naturalesa a la UE enviaria un senyal negatiu als mercats i llançarien un perillós senyal: Europa és una regió on les regles fiscals poden canviar dràsticament i on es castiga l’acumulació de riquesa. Això soscava la confiança d’inversors globals, la qual cosa dificulta l’atracció de capital estranger necessari per impulsar el creixement.
La taxa Zucman no és una solució econòmica; és una fantasia fiscal farcida d’ingenuïtat i d’un perillós càstig a l’èxit que la UE no es pot permetre. Presentada sota el vel de la “justícia social”, aquesta proposta és, en realitat, un exercici de populisme econòmic que ignora les lleis fonamentals del capital i de la inversió.