Com que seré crític amb el president dels Estats Units, Donald Trump, confesso per endavant que soc atlantista i pro nord-americà. Ho remarco sent conscient que una part de la societat a Espanya no ho és i que la cultura antiianqui continua tenint el seu pes específic polític i social. Us asseguro que no és el meu cas.
La història dels EUA està marcada per una vocació imperial. Des de la seva expansió territorial al segle XIX fins al lideratge mundial al segle XX, la nació nord-americana es va comportar com una potència hegemònica global, exercint influència política, militar i econòmica sobre tots els continents. Amb la caiguda del mur de Berlín i la desintegració definitiva del bloc soviètic, va accentuar la superioritat en tots els àmbits. Al llarg de dècades i dècades ha estat doncs un imperi en tot menys en el nom i en la inexistència d’un emperador.
Amb el retorn al poder el 2025 del president Trump, els EUA continuen sent un imperi sense nom, però ja amb emperador. És veritat que per rigorosa cortesia cal subratllar el respecte que es deu a l’actual inquilí de la Casa Blanca per haver estat elegit lliurement a les urnes. Però també és cert que en consideració al principi que la llibertat política acaba amb la possibilitat d’engendrar despotisme (Tocqueville a l’obra Democràcia a Amèrica), l’imperi nord-americà ha començat a assemblar-se cada vegada més a les velles dinasties que, entre l’esplendor i la corrupció, van confondre l’interès públic amb la voluntat de l’emperador.
Si recorrem a les característiques històriques d’un emperador, aquest concentrava la màxima autoritat de govern, utilitzant la força (exèrcits i policia), el poder legislatiu i l’administració pública fins a ostentar un poder absolut. Potser algú dubta de la concentració de poder en mans de Donald Trump? Controla el Tribunal Suprem i, més enllà de la paralització del Govern per falta de vots al Senat per a una llei pressupostària, domina les dues cambres amb l’agreujant de l’actual estat vegetatiu del Partit Demòcrata. I allà on un governador demòcrata li planta cara, l’emperador hi envia la Guàrdia Nacional. Per no parlar del vassallatge que exigeix a mitjans de comunicació i universitats.
La política exterior de Trump reflecteix desvergonyidament el concepte supremacista de la seva autoritat
A tot això s’hi ha d’afegir el fet que empreses familiars i la seva marca personal continuen orbitant entorn del poder polític, cosa que converteix la Casa Blanca en una extensió del seu imperi econòmic. La superpotència americana, antigament sostinguda per una estructura de pesos i contrapesos (checks and balances), corre el risc de mutar en una autocràcia revestida de democràcia formal. Amb un emperador que es concep a si mateix com la personificació de la nació, on la lleialtat al líder reemplaça la fe en la Constitució i l’erosió silenciosa de les institucions va dividint el país en bàndols irreconciliables. Un emperador que, com Calígula (ignorant i tirànic), ha poblat el seu govern de lleials més que de competents. Si la història ens ha ensenyat alguna cosa, és que els imperis, per més grandiosos que siguin, comencen a caure quan confonen el poder amb la propietat.
La història també ens recorda que la dignitat de l’emperador era superior a la de rei i implicava tradicionalment el domini sobre diferents regnes o nacions. La política exterior de Trump reflecteix desvergonyidament el concepte supremacista de la seva autoritat. Ningú no sap com acabarà l’acord de pau entre Israel i Palestina (firmat a Xarm al-Xeikh pels mediadors, no pels contendents), però més enllà d’agrair-li a Trump que l’espectacle en el seu honor i glòria (per cert, que carai hi feia el president de la FIFA en aquella cimera?) hagi estalviat morts i terror al Pròxim Orient (tant de bo que es repeteixi a Ucraïna), la seva actitud plasma les seves essències autocràtiques.
Lee tambiénQuin estiu, el del 2025!
Submissió i comandament són les seves divises. Les mateixes que reflecteix el visat públic perquè la CIA actuï a Veneçuela. Desvergonyiment, i també ignorància, reflectits en les seves propostes d’expulsió d’ Espanya de l’OTAN o d’aranzels, sense tenir en compte el que diu el tractat de Washington respecte a l’Aliança Atlàntica o la condició de mercat únic en el cas de la Unió Europea.
Definitivament, un emperador s’ha instal·lat a la Casa Blanca!