Una crisi total no es pot gestionar sectorialment, per parts, aïlladament, sinó que requereix que tots els agents s’hi impliquin. I aquí topem amb la gran dificultat. El nostre entramat institucional no està preparat per fer front a la situació.
En la modernitat es va produir un llarg procés que els sociòlegs han denominat de diferenciació i en virtut del qual els sistemes socials (la ciència, l’economia, la salut, el dret, la política...) es regeixen d’acord amb una lògica pròpia i deixen d’estar subordinats a un altre. Aquesta diferenciació és la causa de molts dels nostres progressos (un art sense censura moral, una política no sotmesa a la religió, una ciència sense directrius polítiques...), però també la raó que ens estigui resultant tan difícil la visió de conjunt, la coordinació entre diversos actors o la consideració de les externalitats negatives que cada un d’aquests sistemes produeix (una economia que contamina, una política oportunista, una ciència que s’especialitza tant que oblida les grans preguntes i no atén les prioritats socials).
Tots aquests sistemes semblen incapaços de moderar el desequilibri que el seu creixement il·limitat produeix en d’altres o en el conjunt de les interdependències. La societat moderna no vol renunciar a l’autonomia de les seves parts, però és incapaç d’orquestrar aquestes parts de manera que la totalitat no es vegi amenaçada.
Per a la identificació i la resolució de crisis generals, no particulars, el primer problema és la ceguesa que cada un d’aquests sistemes té per fer-se càrrec de com es perceben les crisis des dels altres sistemes, que perdin de vista el tot, les interdependències sistèmiques. Els costos d’aquesta ceguesa són massa alts quan es tracta de crisis com les que estem vivint. Des del punt de vista pràctic, falten mecanismes que concertin la pluralitat, que vetllin per la unitat en la diferència. La política hauria de ser la instància on s’articulen les diferents descripcions dels problemes (les que fan la ciència, l’economia, la moral...) i on es construeixi una responsabilitat en relació amb la totalitat social, d’això que s’ha anomenat el be comú. La política tenia assignada aquesta funció, però avui sembla incapaç de proporcionar mecanismes integradors orquestrant la interdependència de les parts o convertint-se en l’especialista de la totalitat.
On es comprova més bé aquesta dificultat és en el cas d’una crisi ecològica que no es limita a cap espai particular i que constitueix el paradigma més il·lustratiu d’una crisi global. A què es deu que passem d’una cimera a una altra amb una implementació tan deficitària dels objectius? La meva explicació d’aquest fracàs és que no acabem d’entendre’n el caràcter sistèmic. Una societat no és un conjunt d’individus autosuficients o estats sobirans, sinó una lògica, unes dinàmiques i una trama general. El primer que cal comprendre és com funciona la societat, si cal canviar-la i com, a quina lògica evolutiva obeeix, de quina manera es relacionen els seus elements i la totalitat. Mentre continuem pensant la societat com un munt d’individus i provant d’explicar els seus comportaments com una simple agregació, no aconseguirem fer-nos càrrec de la complexitat que caracteritza la societat contemporània.
Fracassem afrontant la crisi ecològica perquè no acabem d’entendre que té un caràcter sistèmic
Si concebem la crisi climàtica com el resultat d’accions individuals, perdem de vista la lògica sistèmica que guia aquestes accions. Fer front a una crisi com la climàtica requereix entendre i incidir en les condicions generals que la fan possible, en allò que fa d’ella una crisi total.
Un exemple de fins a quin punt aquesta complexitat de les nostres societats i les seves crisis no ha estat ben entesa és el tractament de la crisi ecològica amb mesures econòmiques com el mercat d’emissions, és a dir, un mecanisme que busca fomentar la reducció de la contaminació mitjançant incentius econòmics. Els seus efectes, més aviat limitats, tenen a veure amb el fet que les mesures per afrontar el canvi climàtic són processades com una qüestió de preus, que és com el sistema econòmic observa la crisi climàtica. S’intenta resoldre una crisi general amb una solució particular. No deixa de ser problemàtic un procediment que permet als més rics pagar per contaminar.
Es converteix així una qüestió política general en una qüestió particular, es calcula sobre una dimensió incalculable; s’intenta posar un remei econòmic a un problema que no és particular, sinó total. Delimitar, circumscriure, simplificar, reduir són estratègies abocades al fracàs per emprendre les crisis totals.
Lee tambiénCrisi total (1)
La nova normalitat de les democràcies és el fracàs a l’hora d’emprendre les grans transformacions que exigeixen les noves crisis globals. Les organitzacions necessiten visió sistèmica, procediments d’aprenentatge ràpid i anàlisi estratègica per anticipar-se als diferents escenaris de riscos futurs. Quan hi ha interessos contraposats i lògiques diverses en joc, es requereix una capacitat per intervenir de manera que aquella disparitat no produeixi danys sistèmics. El sociòleg Helmut Willke proposava un imperatiu molt exigent: “Decideix de manera que la següent crisi es pugui gestionar”. Com que no som gaire capaços d’abordar les dimensions profundes de les crisis (les que tenen a veure amb el seu caràcter sistèmic), que les nostres intervencions limitades almenys no en facin impossible la gestió en el futur.