Pocs dies abans que es conegués el guanyador del Nobel de la Pau i quan Trump encara estava enfeinat escrivint missatges favorables al voltant de la seva capacitat pacificadora, es va entretenir a clavar una estirada d’orelles a Greta Thunberg. Li va dir que tenia problemes per controlar la seva ira i li va recomanar que anés al metge per dominar-la. I Thunberg li va respondre que, a jutjar pel seu historial, ell també estava afectat per aquest mateix problema.
El cert és que l’hemeroteca proporciona exemples nombrosos de la pèrdua de control de Trump quan s’enfada. Per citar-ne només alguns de recents, si un periodista en roda de premsa li pregunta una cosa que considera no pertinent, li contesta sempre amb menyspreu. O perd els estreps amb Zelenski en una reunió al despatx oval perquè no li mostra prou agraïment. O qualifica la CNN d’escòria en una reunió a la Haia.
Trump és incapaç de governar les seves expressions verbals quan està sota la barreja urgent de l’enuig, de la frustració i del que ell considera un greuge cap a la seva persona sublim. Potser és un exponent de l’ésser humà occidental del segle XXI. Un ésser humà iracund, la indignació del qual es veu afavorida per l’amplificació i l’anonimat de les xarxes socials, per la polarització ideològica que converteix les discrepàncies en ofenses personals, per la cultura de la immediatesa que dificulta la reflexió pausada i facilita les reaccions impulsives i per una societat que aplaudeix l’expressió emocional.
Potser trump és un exponent de l’ésser humà occidental del segle XXI, un ésser humà iracund
Al seu llibre La ira y el perdón, la filòsofa nord-americana Martha Nussbaum denuncia la presència de la ira als discursos públics contemporanis. Explica que quan els líders alimenten la ira col·lectiva, erosionen la democràcia, perquè la vida pública es converteix en un escenari de ressentiment.
Això fa Trump. Per exemple, quan en un discurs davant d’alts comandaments militars a Quantico fa servir expressions com “enemic interior” i sembla que estigui incitant a la guerra civil.
Lee tambiénIdentitats assassines
A casa nostra, també tenim exemples d’aquesta manera de fer política. Un de paradigmàtic és Díaz Ayuso. Ella no perd el control, però utilitza un llenguatge colèric que mina la democràcia. Quan dissimula un “fill de puta” amb un “m’agrada la fruita”, quan diu que el president Sánchez “ha colat una dictadura per la porta del darrere” o quan qualifica adversaris polítics de “mafiosos i estalinistes”.
En fi, ni Trump ni Ayuso són mereixedors de cap premi que apel·li a la pau i en qualsevol cas són un perill per a la democràcia.