Una sensació freda ens envolta cada dia més. La ciutadania viu un neguit creixent al sentir-se desprotegida. Qui ens protegeix? Qui ens cuida? Qui ens guiarà? Els vells refugis de la ideologia, l’autoritat o l’estabilitat s’ enfonsen i les grans narratives que donaven sentit i empara es tornen inservibles per explicar un món on la complexitat creix i la confiança s’esvaeix. Daniel Innerarity parlava fa anys de l’era de la incertesa, on la política ja no pot prometre control, sinó aprendre a gestionar l’imprevisible. La intempèrie, llavors, no només seria una circumstància: és una nova condició d’època, i emergeix la urgència necessària de repensar els lideratges polítics des d’aquesta vulnerabilitat compartida.
Zohran Mamdani, candidat demòcrata que aspira a ser alcalde de Nova York, amb una simpatitzant
La paraula intempèrie prové del llatí i vol dir allò que manca de temperie, d’equilibri, de la justa mesura entre els elements. Així, viure a la intempèrie seria, literalment, estar fora de tota protecció, exposat a les inclemències... Sense refugi possible. També, en un sentit més profund, podríem parlar d’estar vivint sense abric ideològic ni certeses duradores. En aquesta condició (despullada, fràgil, incerta) sembla que estiguem habitant avui el món i les seves misèries. Un altre filòsof, Manuel Cruz, en la presentació del seu llibre més recent Resabiados y resentidos, escriu “un benjaminià probablement definiria així el signe d’aquests temps: ens ha tocat viure enmig de la runa”.
Els ciutadans, en el seu dia a dia, no busquen herois invencibles, ni egopolítica testosterònica, sinó líders capaços de proposar... I resoldre
La política, en aquest context, necessita recuperar la seva dimensió humana, sensible, perquè només des de la fragilitat es pot reconnectar amb la realitat. Els ciutadans i ciutadanes, en el seu dia a dia, no busquen herois invencibles, ni egopolítica testosterònica, sinó líders capaços de proposar... I de resoldre. En aquest sentit, hi ha dos joves líders que em sorprenen: Zohran Mamdani i Zack Polanski.
Tots dos han connectat d’una manera especial amb els electors amb una sinceritat (propositiva) i una autenticitat (personal) que els fan aptes per a temps foscos, freds i enmig de la runa. Governar o representar des de la intempèrie implica acceptar que no hi ha mapes fixos, només brúixoles ètiques i sentit de propòsit.
Lee tambiénLa trampa de la mentalitat de suma zero
Però la intempèrie no és només desemparament. També pot ser un espai fèrtil per a l’autenticitat i la renovació democràtica. Ens pot ajudar a redescobrir el valor del comú. En temps d’intempèrie, les paraules compten més que mai. Cada gest, cada silenci, cada decisió pública pot sumar o restar en el compte malmès de la credibilitat. La transparència deixa de ser una opció per convertir-se en condició de supervivència institucional i l’empatia, real i sincera, es revela com una forma de fortalesa política. Tornant a Innerarity, apuntava recentment que “una democràcia necessita que hi hagi una conversa de qualitat, que la conversa pública, la conversa del carrer, la conversa al Parlament, sigui una conversa on se sospesin raons, arguments, es respecti l’altre”.