Els avis d’avui són una estació de servei on deixar les criatures mentre els pares fan les seves activitats. Han estat convertits en figures funcionals, però no relacionals. Per bé que el vincle entre els avis i els nets pot ser profund, se’ls retallen espais i funcions. Els avis eren el vincle entre el passat i el present. Narraven la vida als nets. Els explicaven contes màgics, històries de la família o llegendes sobre el lloc on van néixer. Dedicaven temps i espai a aquells nens sempre necessitats de figures de referència.
Els meus avis van ser una font de saviesa. Amb els meus pares i els germans, formàvem un nucli de tres generacions. Em van ensenyar moltes coses que conservo amb mi. Potser la clau estigui en el temps. Vam tenir temps perquè les històries sorgissin, la relació es forgés i els sentiments fossin molt sòlids.
Ara els avis recorden una d’aquelles estacions de servei de les autopistes
En la nostra societat de presses i rellotges, els pares corren sempre. Els nens corren també, arrossegats pel corrent vertiginós d’uns progenitors sense temps. Sovint els avis viuen lluny. No poden gaudir de veure créixer els nets, sinó que s’han de conformar a trobar-los quan la logística familiar ho requereix. Són avis que acompanyen a l’escola, donen berenars, tenen el tàper a punt, servents sol·lícits d’uns fills que no arriben a conciliar la vida amb la feina. Ajuden els nets, però no poden ser transmissors de coneixement. Són útils, encara que no se’ls consideri els referents que van ser en generacions passades.
Quina pena. Fa unes poques dècades els avis continuaven sent llar, espai de trobada, calma, quotidianitat ben viscuda. Ara recorden una d’aquelles estacions de servei que hi ha a les autopistes, llocs pràctics on parem per fer gasolina i continuar la ruta.
Lee tambiénBravo per Ferran Torrent
M’agraden les iniciatives que tenen com a objectiu reforçar els vincles entre els avis i els nets, com Avis i àvies contacontes o Les àvies escriuen contes i els infants els dibuixen. Es tracta de recuperar el poder immens de les paraules que solen tenir els grans, la seva capacitat de comunicar emoció, de transmetre valors propis de la nostra cultura que dibuixen formes de ser i d’enfrontar-se al món. En la proximitat intergeneracional, tots hi sortim guanyant.