Vaig conèixer Ferran Torrent fa molts anys, a València, gràcies a aquelles jornades d’escriptors que organitzava Eliseu Climent, el meu primer editor. Eren trobades fantàstiques de les quals recordo infinitat d’anècdotes. Vam coincidir amb en Ferran a través d’amics comuns que em van permetre descobrir una persona magnífica, senzilla i directa, sense falsedats , profundament defensora de la llengua catalana. En Ferran és amable. Parla amb una barreja de sentit comú i ironia que fa que t’hi sentis còmoda, com si fos un vell amic.
Les nostres vides han tornat a creuar-se de tant en tant. Ens hem trobat en platós de televisió, hem compartit àpats i converses. Fa pocs dies vaig llegir la notícia i vaig pensar de felicitar-lo a través d’aquest article. Ferran Torrent ha renunciat al premi de les Lletres Valencianes, guardó que havia rebut el 2024. No és una decisió presa amb lleugeresa: és una renúncia carregada de dignitat davant el tracte que el Govern de Mazón dispensa al valencià (o al català del País Valencià). Es tracta de denunciar les discriminacions que la nostra cultura pateix. En Ferran es nega a participar en l’encobriment tàcit de polítiques que erosionen l’ús del català.
Una renúncia carregada de dignitat pel tracte que el Govern de Mazón dispensa al valencià
Resulta gairebé simbòlic que el diploma del premi es perdés durant les inundacions de la dana: arrossegat per l’aigua, va desaparèixer de casa seva. Ell ho explica amb aquell humor que tant el caracteritza, com si fos una premonició del que vindria. Un testimoni material que se’n va anar amb el corrent, com també el reconeixement oficial que avui reivindica amb la seva renúncia. El diploma desaparegut va ser el presagi i la metàfora d’una institució que concedeix premis per permetre –o impulsar– després l’ultratge a allò que aquestes distincions representen.
Lee tambiénTornar als taxis
En Ferran és un home que toca de peus a terra, un escriptor que escriu molt bé, però també algú per a qui l’ètica no és un ornament. En un ambient literari de vegades dominat per les aparences, ha sabut mantenir-se ferm. La seva renúncia –tan recent– no és una rebequeria, és una crida a la consciència, al compromís públic, a la defensa del que som. Sento admiració per aquest acte i desitjo que la paraula segueixi dempeus, que la llengua es defensi, que les causes que importen es mantinguin vives.