El temps i les supersticions
Encara amb la ressaca del canvi d’hora, aquest símbol estúpid i arbitrari de qui té el poder de jugar amb el temps, i amb les minuteres de tots els rellotges, i amb els esguerros digitals amb vida superior i automàtica. S’han de sentir com déus mentre ens tracten com Harold Lloyd en el seu idil·li amb el rellotge gegant. Ell lluita contra el temps i amb un ramat d’ulls que ho contemplen des de la història. I nosaltres mansament a seguir –quin remei!– el camí que ens marquin.
Una asèpsia de quiròfan plana per damunt nostre. Fins i tot les emocions les tenim intervingudes. I els senyals humans no digitalitzats. I els rituals. I les supersticions. I les litúrgies. A Terrassa les autoritats competents prohibeixen l’adopció de gats negres –sí, negres– per prevenir-los de possibles excessos de l’importat Halloween. Viure per veure! N’ha informat també la BBC.
En un conte de Poe, El gat negre, un home embogeix davant la presència d’un felí. Quan per a ells la mort encara és només un rumor, els joves creuen que les supersticions són un assumpte de gent gran, d’antics. Potser sí, però les manies més o menys cerimonials també s’hereten com l’afició al Barça. No serà per gaire temps perquè la IA ho impedirà. Però per si de cas anem amb compte: el barret, símbol del cap, no convé deixar-lo sobre el llit. Mirar-se en un mirall trencat porta mil anys de mala sort –sempre m’han semblat molts–, però… El groc, ja ho saben.
Si cal vendre alguna cosa a bon preu, no ho oblidin, una fulla de llorer a la sabata, amb IVA. Obrir un paraigua a casa. Un es penja un ullal de lleó i ja sembla que va millor per la vida, més segur. La sal, no! Cuidin-se de passar sota una escala i no retrocedir d’esquena. Els italians solvents es toquen discretament un coglione si al sortir de casa topen amb una monja. Toquem ferro. Creuem els dits. Dimarts 13. Pavarotti buscava claus als escenaris abans de cantar.
En el fons les supersticions existeixen per complaure instints i no per servir intel·ligències. Les religions, igual que les supersticions homologades, mercadegen amb les nostres pors. L’Església les abomina perquè les deu considerar competència deslleial. I els intel·lectuals perquè creuen que són pròpies de gent poc instruïda. Però poques coses consolen tant com quan ens apuntem a un pas de Setmana Santa. O posant-li un ciri al sant. O a la Mare de Déu del Rocío… Eh, compte, que no me la toquin! No està bé creure en la sort sense permís de l’autoritat competent. La digital, esclar. Però, per si de cas, vaig a buscar la meva pota de conill, no fos cas que…