Aquella olor que feia l’àvia, semblant a la que farem o ja fem nosaltres. A tendresa. A pell fina i aprimada. A temps. A paciència i assossec. A artrosi i medicament. Als últims grans del rellotge d’arena. A pròrroga. La bibliografia de les olors és extensíssima. Una autèntica pinacoteca olfactiva. Qualsevol bafarada natural o artificial ens porta evocacions i records irrepresentables, impronunciables. Com transcriure en paraules una abstracció? Un sentiment sense cap forma. Una olor. Una memòria en silenci.
El baf a vida per modelar dels nounats. Alegria i temor. L’aroma dels interrogants i de la por pel seu futur. Com una ventada de martells per la finestra entra el lliure vagareig de les emocions recordades. Aquella olor. El món va canviant i amb ell la jerarquia de les olors. El perfum –que és un altre assumpte–, i l’olor de rentat, de net. De car. Abans la pulcra olor de net s’associava al lleixiu i al sabó Lagarto, i als llocs públics al Zotal. Un clàssic.
Entrar en una pesca salada era un estrèpit d’efluvis de salmorra, de trenes de nyores, de cadàvers de bacallà penjant oberts, com tot just sortits de la mà d’un taxidermista, olives variades i oloroses, adobades i negres. I aquelles arengades de barril ordenades com una roda amb tots els matisos de l’or vell i de l’òxid. L’atractiu olorós de la tonyina a granel i de llauna grossa. Un berenar de barri: una barra de quart, anxoves i olives. El triomf de la sal, i les seves olors, ho embolicava tot. Els nens salivaven impacients.
Lee tambiénLa samarreta del Barça
I aquella fumarada olorosa de tabac ros que llavors semblava de ric i de festa. Casaments, batejos i Nadal, el primer cigarret d’iniciació a l’edat adulta de la mà del pare o d’un oncle. Aquell fum. Els boomers no podrem oblidar mai la fragància de les gomes d’esborrar Milán i la seva olor escolar de bata i fixador. Fins a finals dels vuitanta Barcelona acollia unes insòlites vaqueries urbanes que amb la seva fetor embolicaven tot un barri. Vaques i vaques, com en un mosaic, de cara a la menjadora, immòbils, eternes, de taques blanques i negres. Gegantines. Sempre donant el cul amarrades a la menjadora de la paret. Mamellam gegantí i un solemne tuf de fems temperats i tebis. Els nens hi anàvem a dibuixar i, amb un cert temor, a acariciar-les. Un despropòsit municipal, sens dubte.
I encara avui aquella olor única de paper i tinta fresca que vostè, pacient lector, pot inhalar del diari que té a les mans. L’evocació d’una cosa familiar. D’una cosa que tremola. D’una cosa més enllà de les paraules. La tardor és així: ens apunyala de nostàlgia.