Hi ha una cosa en moltes autobiografies d’intel·lectuals espanyols del segle XX que sempre m’ha cridat l’atenció. Es van educar en col·legis de capellans; es van passar anys –els de formació, crucials– estudiant religió i anant a missa... Però així que van sortir del col·legi, van deixar de creure. Amb tanta facilitat, que en les seves memòries despatxen el tema en un parell de línies.
I és una llàstima. Perquè la fe i els dubtes entorn d’ella han donat obres interessantíssimes, com els Pensaments (1670) de Pascal, el Diari d’un rector de poble (1936) de Bernanos, o el diari de Gide, que, el 1917, a punt de “caure als peus de la Creu”, com es deia llavors, a l’últim moment, en comptes d’això, es va enamorar d’un noi i es va fer comunista... Aquests processos requereixen llibertat de consciència, com n’hi havia a França. A Espanya, des de la Contrareforma fins al franquisme, el catolicisme era obligat i es donava per fet. Una cosa que afavoreix ben poc el pensament.
Una escena de 'Los domingos'
Ara, sembla ser que la fe torna. Un fenomen en realitat modest (fa dècades que el catolicisme cau a Espanya, fins a l’actual 51%, i el repunt els últims anys és només d’un 2%), però amb exemples vistosos: la nova pel·lícula d’Alauda Ruiz de Azúa, Los domingos, sobre una adolescent que ingressa en un convent de clausura; l’èxit a TikTok d’una tal Cristina Sempere, amb vídeos que ensenyen a preparar un altar o fan unboxing de bíblies; el nou disc de Rosalía, amb ella vestida de monja a la portada...
Hi ha qui diu que és pur màrqueting: ganes de cridar l’atenció fent una cosa diferent, alhora que utilitzant imatges que tothom coneix. O qui pensa que en el fons el que hi ha, en el cas de les noies (i és veritat que tant Rosalía com Sempere han fet declaracions en aquest sentit), és el que ara se’n diu heteropessimisme, una insatisfacció respecte a les relacions amb els homes...
Lee tambiénEditorials entre bastidors
Per la meva banda, m’agradaria que parlessin més. Que ens expliquessin què és per a elles Déu i per què hi creuen. Però veig que ningú no els hi demana. Segurament, perquè al misteri inherent a qualsevol experiència religiosa s’hi afegeix l’actitud postmoderna de “respecte a la diversitat”, entès com a individualisme exacerbat, tancament de cadascú en la seva bombolla o en la de la seva tribu identitària, principi de “no debat”: desconfiança de la raó i la paraula, renúncia a convèncer ningú de res... Tot plegat em sembla, ho repeteixo, una gran pèrdua.