Xi Jinping és l’home que no riu. A tot estirar se li escapa un somriure mefistofèlic que glaça la sang. La seva figura hieràtica expressa duresa i poder, algú que porta el país amb mà de ferro, conscient que, sota la dictadura del Partit Comunista, a la Xina no es mou ni una fulla sense el seu permís. Té motius per dormir tranquil perquè, malgrat els símptomes de rescalfament econòmic i les traves al comerç mundial imposades per Trump, el gegant asiàtic a poc a poc s’erigeix com a l’aspirant a ocupar el tron de la superpotència del nou ordre mundial.
Als errors no forçats dels Estats Units s’hi suma l’estratègia trenada amb paciència oriental a tot el planeta, oferint-se com un soci fiable, disposat a invertir a canvi de dividends i poc interessat a interferir en les qüestions internes dels seus companys de viatge. Mentre els Estats Units de Trump s’emboliquen en bombardejos a tort i a dret, coercions aranzelàries asfixiants o amenaces i humiliacions a qui no se sotmeti a les seves ordres, la Xina multiplica el seu desenvolupament, enforteix l’exèrcit, multiplica els pactes amb amics i fins i tot amb adversaris com l’Índia, amb la qual mantenen divergències frontereres als cims de l’Himàlaia.
Les projeccions apunten que l’economia xinesa encapçalarà el podi mundial durant la dècada dels trenta
Les projeccions apunten que l’economia xinesa encapçalarà el podi mundial durant la dècada dels trenta, liderarà la ciència i la tecnologia espacial el pròxim quart de segle i aviat serà la fàbrica de talent més potent del món en terrenys com la intel·ligència artificial. No només per l’evident avantatge demogràfic i la capacitat de creixement, sinó també per la posició geoestratègica que té, que la ubica en l’epicentre del nou futur global, un espai on Occident s’entossudeix a cedir terreny davant l’empenta que ve de l’est i a tota màquina.
Lee tambiénLa purga de l’extrema dreta
Fa pocs dies, un portacontenidors va completar el primer viatge d’un vaixell convencional de mercaderies des de la Xina cap a Europa passant per l’Àrtic, aprofitant el desglaç provocat pel canvi climàtic. El periple va començar a Shanghai i després de vint dies de navegació va acabar a Felixstowe, el port de contenidors més gran del Regne Unit. Va trigar la meitat del que triguen els vaixells de càrrega que travessen el canal de Suez i un terç del temps que es fa servir per circumval·lar el cap de Bona Esperança a Sud-àfrica. Sí, ho heu esbrinat, la bandera del paquebot era la vermella i estrellada de la Xina.
A Xi Jinping no li fa falta riure, en té prou deixant que el cicle de la història es tanqui perquè la Xina torni a ser el centre de la humanitat.