Diem que Europa afronta amb dificultat el canvi de paradigma econòmic que vivim. I així, per adaptar-se, els països de la UE intenten seguir el delicat camí que defineixen la creixent competència i el conflicte de la Xina i els EUA i les dificultats militars amb Rússia.
El problema de fons és en una UE atrapada per decisions prèvies que impossibiliten abordar adequadament els desafiaments d’avui. Perquè els instruments que garantirien el futur, llastimosament, ni existeixen ni se’ls espera: no hi ha govern comú, ni instruments financers propis, ni capacitat d’emissió de bons públics ni transferència de recursos entre països. Ens enfrontem a aquest nou món amb eines velles.
El problema de la UE és que s’enfronta al món d’avui amb eines velles
D’intents voluntariosos d’acomodar-se n’hi ha hagut. I així, davant la reversió de la globalització ( decoupling) de Biden i Trump, o de la fragmentació econòmica de l’FMI, la Comissió Europea va definir una posició intermèdia, menys agressiva que la ruptura de relacions amb la Xina, que es va concretar en el de-risking de Von der Leyen del 2023: tallar lligams i vinculacions en sectors estratègics i reduir dependències excessives a la resta, tot i que sense renunciar als avantatges de la globalització. I tot i que la voluntat inicial era aquesta, els fets forcen la mà de la Comissió: creixents aranzels i dificultats comercials amb els Estats Units i molt severa competència xinesa en tota mena de sectors, des d’aquells amb tecnologia avançada fins a d’altres de factura tradicional, juntament amb sancions mútues.
És cert que els problemes amb la Xina són rellevants: prohibició d’exportació a la UE de terres rares o dels necessaris xips de Nexperia, però no són en absolut escassos respecte dels EUA. Per exemple, suggereixen més aranzels si la UE manté el seu control de les tecnològiques o, en aliança amb el Govern de Qatar, amenacen de restringir el subministrament de gas natural a la UE si es manté la directiva sobre sostenibilitat empresarial ( due diligence and corporate sustainability reporting directive), que obliga a prevenir impactes sobre medi ambient, corrupció, drets humans i diversitat. A més, els efectes aranzelaris sobre el cor industrial alemany ja comencen a ser més que perceptibles. I, i això em sembla més rellevant encara, no sabem quin serà l’impacte futur sobre la indústria de l’automòbil europea d’una Amèrica de Trump que continua abraçant el motor d’explosió i d’una Xina clarament esbiaixada cap a l’elèctric. Entre aquestes poderoses Escil·la i Caribdis, on quedem nosaltres?
Una endimoniada situació, de què som responsables en última instància. Perquè, com el primer ministre britànic lord Palmerston va afirmar fa més d’un segle, en la geopolítica internacional no hi ha amics ni enemics, només interessos. Llàstima d’Europa: atrapada entre el foc i les brases.