La centralitat perduda
Aquests dies abunden els motius per reflexionar sobre els valors que van nodrir l’ADN de la nostra transició i que després van vigoritzar la vida democràtica al llarg de més de tres dècades. I fer-ho singularment sobre el concepte de centralitat com a terreny on van germinar els consensos constitucionals i on es va evitar la fractura. De fet, estem en vigílies de commemoracions determinants al respecte. Però us comparteixo el que ha acabat inclinant la meva voluntat d’escriure sobre això: és el resultat de l’enquesta de l’ Institut Català Internacional per a la Pau (ICIP). S’hi posa en relleu que una tercera part dels ciutadans de Catalunya dubten que el sistema democràtic sigui preferible a qualsevol altra forma de govern. La democràcia no convenç especialment els menors de 35 anys, mentre que per al 79% que tenen més de 65 anys és el sistema òptim.
En conseqüència, els que van participar de l’èpica de la transició continuen creient en la democràcia i, al contrari, els que no la van viure nodreixen la generació del desencant. Sens dubte podria inventariar-se una llarga llista de raons que ajudarien a explorar el perquè de la tebiesa dels joves a l’hora d’abraçar la causa de la democràcia. S’entén que aquesta hauria de resoldre els seus anhels essencials i garantir els seus principals drets i tanmateix no és així.
La desigualtat creixent malmet el seu futur; l’habitatge digne i adequat queda lluny del seu abast; els salaris no estan a l’altura de l’ostentació esbombada que són la generació més preparada de la història, malgrat les evidents deficiències del nostre sistema educatiu... Per no endinsar-nos en l’impacte de futur que en les seves vides tindrà el deute públic (l’espanyol i l’europeu).
A Espanya el centre no existeix i són els extrems els que tiren de les dues forces centrals
Més enllà de la torbació que tot plegat ocasiona en el desinterès dels joves a la democràcia, no és menor el desconcert que provoquen les formes polítiques, que sens dubte limiten la capacitat de resoldre l’essència de les causes del desencant. I és aquí on, sense cap complex, cal reivindicar les virtuts de la transició. El procés constituent va ser un exemple de política d’Estat de la qual avui no anem sobrats. Es va imposar un principi bàsic per aconseguir acords estables: quan tothom cedeix no cedeix ningú o, dit d’una altra manera, cedint els uns i els altres hi guanya tothom. Negociar imbuïts en la idea que l’adversari no té raó i està obligat a donar-nos el que demanem era per als protagonistes de la transició la negació mateixa del principi de negociació. En aquells temps, els dirigents perseguien ser útils més que importants.
Els valors que van fer possible la transició semblen avui debilitats, quan no desapareguts. No és una reflexió fruit d’una nostàlgia buida, sinó la constatació d’un canvi profund en la cultura política. L’actual clima parlamentari a les Corts és un intercanvi constant de desqualificacions on la concessió a l’adversari s’interpreta com una derrota i no com una mostra de fortalesa democràtica. La centralitat política, entesa com a espai per a l’acord i no com a equidistància va ser el cor de la transició. Avui, tot i això, s’ha convertit en un lloc incòmode. Ja no es persegueix convèncer, sinó vèncer de la manera que sigui. L’adversari ja no és vist com a oponent legítim sinó com a enemic que cal derrotar.
El politòleg italià Giuliano da Empoli parla de la desaparició del centre com a agent mobilitzador del vot i afirma que les eleccions avui es guanyen als extrems. A Espanya no és que el centre no mobilitzi, el que passa és que el centre no existeix i per defecte són els extrems els que tiren de les dues principals forces centrals. I així ens va!
Un altre politòleg, Larry Diamond, recorda encertadament que la democràcia mor no només quan els seus enemics la destrueixen sinó quan els seus defensors deixen d’estar disposats a defensar-la. Així doncs, convé reivindicar amb força els senyals de les primeres dècades de la nostra recuperada democràcia: la concòrdia no és debilitat, és coratge polític; la centralitat no és indefinició, és responsabilitat; i el respecte a la dignitat de tots no és una utopia, sinó la condició mínima perquè una societat democràtica pugui sobreviure.