Apreneu-vos el seu nom

Cada sopar en família és per a mi un aprenentatge. El meu fill petit, de 17 anys, m’il·lustra sobretot el que ha passat políticament aquell dia. Has vist el calbot de Rufián? El que ha dit Ayuso? Bolaños i Feijóo s’han obert un compte de TikTok, mira, mama, mira... I a través del seu telèfon accedeixo a una realitat política diferent de la que percebo als quatre diaris que disciplinadament em llegeixo cada matí.

Em penso que va ser ell el primer que em va parlar de Mamdani. Bé, no de la candidatura, però sí del seu estil, de les seves propostes i de la seva campanya. Mira, mama, mira. També de la cançó amb ball inclòs i de ritme molt enganxós que s’ha fet viral i que ara –coses de l’algoritme– apareix constantment als meus reels­ d’Instagram: “El seu nom és Mamdani, M-A-M­-D-A-N-I, hauries d’aprendre a dir-lo, M-A-M-D-A-N-I”. La cançó no només és una resposta al menyspreu en forma de no saber pronunciar el seu cognom que han practicat els seus oponents, Trump inclòs, sinó que s’ha convertit també en una onada de suport a l’ara alcalde, més enllà de Nova York.

Nascut a Uganda, Zohran Mamdani és el primer que fa moltes coses per primera vegada. Amb 34 anys, és l’alcalde més jove que ha tingut la ciutat. El primer que és musulmà. El primer que s’autoproclama socialista (paraula maleïda des de McCarthy). El primer que és propalestí a la ciutat jueva per antonomàsia. El primer que exhibeix amb orgull la cultura de l’immigrant (els seus restaurants favorits ni són a Manhattan ni són de cuina tradi­cional americana) i el primer que viu i ha basat la seva campanya als barris de Jackson Heights, Elm­hurst i Corona, la zona més diversa dels Estats Units. També és el primer que va conèixer qui avui és la seva dona per una app de cites.

Quan parlo del fenomen Mamdani, em diuen que és semblant al que va passar amb Colau i amb Podem en general i que, com ells, pujarà com l’escuma per després caure a plom. Malgrat tot, hi veig algunes diferències substantives que em semblen rellevants:

1) Optimisme. Pablo Iglesias estava sempre enfadat i indignat. Les seves energies es concentraven a insultar la casta. Mamdani somriu tota l’estona i fa de l’optimisme i l’esperança eixos de la seva proposta. Giuliano da Empoli, autor de Los ingenieros del caos, ens diu que “el pas del negatiu al positiu és necessari per generar un desig real de canvi”. No n’hi ha prou amb l’alarmisme i el cordó sanitari per mobilitzar l’electorat davant l’auge de l’extrema dreta. El to sobre el futur és una decisió política. I el to de Mamdani és un altre.

2) Les coses de menjar, primer. Davant el “no ens representen, hem arribat al Congrés” o el “fuig d’aquí que m’hi poso jo”, Mamdani ha basat la seva proposta en el cost de la vida: transport, aliments, cures, habitatge. Articular el seu projecte des de les necessitats reals dels ciutadans em sembla un gran canvi. I el seu gran encert.

3) Antidogmatisme. Davant els xèrifs de la moral i les noves inquisicions d’esquerres, Mamdani articula una esquerra molt menys dogmàtica que fuig de la hipermoralització i es concentra en un programa d’acció, capaç per tant d’atreure un espectre de votants més transversal i no només els molt cafeters.

4) Equip. Els seus primers senyals com a governant –“es fa campanya en poesia, però es governa en prosa”– han estat envoltar-se d’un equip capaç i experimentat. El millor exemple és el fitxatge de Lina Khan, presidenta de la comissió federal de comerç al govern Biden i una de les dones més brillants en teoritzar sobre la nova concentració del poder incompatible amb el capitalisme.

5) Context. Quan hi va ser, el Che Guevara va dir que si en algun lloc no tenia sentit fer la revolució era a l’Uruguai. Perquè el context no és fútil. No és el mateix oposar-te a Rajoy que a Trump. No és el mateix. Per això, el seu “Mister Trump, sé que m’està veient, apugi el volum” que va dir tot just guanyar s’entén (i reconforta, per cert).

Lee también

Cap a Belém

Rocío Martínez-Sampere

Hi haurà temps per analitzar si Mamdani és una cosa nova o una versió florida del que ja co­neixem. Si és una cosa extrapolable o
flor d’un dia. Fins i tot, si és contrapro­duent i és la millor excusa perquè Trump elevi el to de les seves barbaritats. Ja ho veurem. Mentrestant, apreneu-vos el seu nom. Potser aquí hi ha alguna cosa.