L’altre dia a la nit, hores abans que es conegués la sentència del Tribunal Suprem, vaig tenir un malson. Un d’aquells somnis de por que et deixen tot el matí amb la boca seca. Me n’havia anat al llit amb un empatx d’actualitat rabiós, enganxada, com tanta gent, a l’al·lucinant judici al fiscal general de l’Estat. Aquella història kafkiana, construïda en l’absurd d’un presumpte delicte de revelació d’un secret conegut per centenars de persones. Una instrucció que sembla utilitzar com a prova l’absència de proves, si no ho hem entès malament.
El cas és que una sobredosi nocturna de cròniques i opinions, encara en espera de la sentència, amb les veus i les mirades dels protagonistes del judici, i una íntima sensació d’indefensió, se’m van filtrar a l’escorça cerebral. De manera que me’n vaig anar al llit sense saber on em ficava i vaig entrar en un somni tèrbol, amb la glàndula de la culpabilitat ancestral excitada, la presumpció d’innocència esqueixada, el dret a la informació perillant –segons experts–, l’ètica professional i la immoralitat radical en dansa. Un malson de passadissos foscos, una nit de por, que va acabar amb la visió d’una porta entreoberta per on apareixia, en la boirina del somni, la cara del fiscal general, amb les ulleres rodones, rebent la sentència.
Una íntima sensació d’indefensió se’m va filtrar a l’escorça cerebral
Vaig obrir els ulls sobresaltada. Intentant deduir, en aquella mirada de l’acusat, si la sentència que rebia en el meu somni era absolutòria. Vaig témer que no, rentant-me les dents amb una angoixa exagerada. Per què em tocava tant, fins a entrar en els meus malsons, la idea d’una condemna a un desconegut, més enllà de la compassió i el sentit de la justícia? Amb la sinceritat del pijama, vaig sentir que, si la sentència era absolutòria, recuperaríem la innocència tots aquells milions de persones que no hem comès un delicte que pugui ser provat. Mentre que una condemna –l’inconscient ho sap i ho explica somiant–, en aquest cas, és per posar-se a tremolar.
Lee tambiénLes mil cares
Hores després, ja ben desperta, sento la notícia de la sentència. El relat judicial sembla avançar coherent amb la seva raresa: si aquesta sentència necessités proves, no tenint-les, la instrucció no hauria tingut sentit, i al revés. Quedem en espera d’una sentència aclaridora, que ens ajudi a entendre el que està passant al món dels desperts.