Al llibre de l’Èxode, Déu va lliurar a Moisès les taules de la llei amb els deu manaments. Uns quants mil·lennis més tard, la humanitat continua ensopegant amb les mateixes pedres, tipificades per l’Església en els pecats capitals. Però per sort avui tenim el festival Temporada Alta, que en quatre dies de superprogramació presenta les catarsis artístiques que potser no ens alliberen del pecat, però sí que ens ajuden a viure, o a sobreviure fins a posar fi a la pròpia vida, com proclama des de l’escenari la sempre extraordinària Angélica Liddell a Seppuku. El funeral de Mishima.
Però l’espectacle de Liddell no va arribar fins a la matinada de dissabte. Abans, la Big Bang del 2025, la setmana del festival per la gran programació internacional i els talents locals més innovadors, va engegar dijous al teatre El Canal de Salt amb un dels set pecats capitals: la gola. Amb Pau Matas de company de viatge, Oriol Pla es va atipar fins a quedar ben sadoll a Gola. Aquest espectacle de Temporada Alta i el TNC hauria de viatjar per tot el món, per mostrar l’exhibició que fa l’actor d’una infinitat d’habilitats gairebé tan nombrosa com tot el que arriba a endrapar. Sort que al final Matas li prepara un antiàcid.
Oriol Pla a 'Gola'
Divendres va començar la veritable marató, amb una ballarina excel·lent que Temporada Alta ha vist madurar, sola o acompanyada de La Veronal, per arribar a la deconstrucció de Picassa. Lorena Nogal, que va estrenar el seu espectacle al Museu Picasso de Barcelona en unes sales buides del palauet del carrer Montcada, al CaixaForum Girona s’ha convertit en imatge picassiana envoltada d’una exposició de còmics. Un dels moments culminants és quan aconsegueix desconstruir el seu cos fins a convertir-se en una veritable escultura del geni malagueny.
La setmana gran del festival va engegar la catarsi amb un dels pecats capitals, ‘Gola’, d’Oriol Pla i Pau Matas
Tot seguit, a La Planeta, Magda Puig i Andreu Martínez van presentar el seu Manual para seres vivos, ara en castellà, després de l’estrena al CCCB dins del Grec, amb la Fundació Joan Brossa. Després del sorprenent debut de Thauma, un muntatge preciós, les expectatives estaven molt altes, però s’han vist àmpliament curulles. I el més bo de tot plegat és que és simplement una maquinària manual que només mostra cartellets amb paraules. Llarga vida a la companyia La Mula.
A continuació, a La Mercè, Agrupación Señor Serrano, hi va explicar la seva singular Historia del amor, amb Anna Pérez Moya. I al vespre, al teatre Municipal de Girona, arribava l’artista belga Miet Warlop i el seu Inhale Delirium Exhale. Cobejada des de fa temps pel festival gironí, la prestigiosa artista belga va omplir l’escenari amb metres i metres de teles de seda, que crea un munt d’imatges suggerents, algunes de les quals són plàsticament potents, entre moviments i accions extenuants.
Les sedes de Miet Warlop converteixen el teatre Municipal de Girona en un teler immens
Començant per la música bategant dels telers, l’espectacle evoluciona cap a l’explosió visual. Amb les teles, un ventilador gegant i els artistes, la creadora aconsegueix imatges d’una bellesa sorprenent, com les escultures humanes de seda, que cap al final té la gentilesa de mostrar al públic per darrere, perquè vegi com les crea. Diuen els que coneixen l’obra de Warlop que potser aquesta no és una de les seves obres mestres, però sí que és l’obra d’una mestra.
El segon dia ja s’estava acabant, però calia anar a dormir d’hora perquè, a les 5.45, Angélica Liddell havia convocat el seu públic fidel al Teatre de Salt, per reviure sense remorir el ritual del suïcidi japonès de l’escriptor Yukio Mishima a Seppuku. El funeral de Mishima. Aquesta vegada, la creadora de peces emblemàtiques com Vudú (3318) Blixen volia actuar a l’aire lliure per acabar amb la sortida del sol, però les fredes temperatures tardorals van aconsellar fer-ho a l’interior d’una sala i veure el sol ixent a la sortida, a quarts de vuit, entre els terrats de Salt. Tot i la previsió sota zero, a última hora el termòmetre no va baixar dels quatre graus, però tampoc és una temperatura recomanada per a aital performance.
Imatge d'escena de 'Seppuku. El funral de Mishima', d'Angélica Liddell a Temporada Alta 2025
A banda de les increpacions habituals al públic –en aquesta ocasió es limita a referir “el fàstic” que sent “per les persones” i a dir-los que són “uns covards” perquè no s’atreveixen a morir i aconseguir una mort bella que faci de la seva vida un poema, com proclamava l’escriptor japonès–, Liddell va estrenar una peça especialment continguda, molt ben acompanyada per dos artistes japonesos, que hi aporten una força i una bellesa enlluernadores: el ballarí Ichiro Sugae i l’actor Kazan Tachimoto, la passió essencialitzada en una dansa minimalista i una veu retronant.
Tot i que les dates no coincideixen, diu Liddell que té una gran connexió amb Mishima perquè es va suïcidar quan ella era al ventre de la seva mare. Esclar que per això existeix la ficció i, encara més, l’autoficció, de manera que l’artista ha dut el públic pels camins del ritual del seppuku, fins a coronar el cim quan ha deixat anar els seus monòlegs abassegadors. És aquí on Liddell puja l’Everest i diu com ningú les seves pròpies paraules, amb una progressió ni aritmètica ni geomètrica, sinó seguint la successió de Fibonacci per assolir la proporció àuria.
Però en un espectacle seu no hi podia faltar la dosi de sang i fetge, que en aquest cas s’ha acomplert al peu de la lletra. D’una banda, amb una extracció de sang d’ella i de Tachimoto per part de dos professionals sanitaris. Aquesta acció a l’estrena va resultar parcialment fallida perquè va costar trobar-li la vena a l’actor, cosa que va allargar l’escena i va provocar alguns marejos, amb dues persones abandonant la sala. D’altra banda, també hi apareix un fetge, potser de vedella, que serveix perquè Liddell hi practiqui sexe sense miraments. Excentricitats a banda, amb Seppuku l’artista ha aconseguit una altra gran peça dramatúrgica.
Lee también‘Ayoub’ o por qué Marina Otero se casó por interés con un marroquí
Marina Otero descobreix la seva mirada colonial arran de la relació per interès amb un marroquí
A la tarda era el torn de Marina Otero i la seva última creació, Ayoub, estrenada a Madrid la setmana passada. L’artista argentina, una altra habitual de Temporada Alta, es volia casar per interès amb un marroquí, a qui volia donar la seva “nacionalitat sudaca europeïtzada”. D’aquesta experiència, que va acabar en una història d’amor, però també per descobrir la seva mirada colonialista, neix aquest espectacle on va més enllà de la seva pròpia història, per explicar també la de l’Ayoub, interpretat per Ibrahim Ibnou Goush.
El Big Bang es va completar amb l’espectacle conceptual i coreogràfic Cèl·lula #6: Faula, de Roser López Espinosa, cinquena vegada que visita Temporada Alta; i al cinema Truffaut, les pel·lícules documentals Dans la solitude des champs de coton, de Patrice Chéreau, i Imprenteros, de Lorena Vega i Gonzalo Javier Zapico. Un Big Bang que ha servit per exorcitzar la vida mitjançant les arts escèniques.
