En la reobertura del Camp Nou, l’Athletic va obrir les seves portes de bat a bat al Barça. El va animar a una golejada inapel·lable, producte dels successius obsequis de l’equip bilbaí, regals de tota mena: greus errors d’Unai Simón en els dos primers gols i de la defensa per complet en el tercer –com si estigués ensabonada, la pilota va lliscar entre una multitud de defensors, però no va escapar a la rematada definitiva de Fermín, jugador del partit i receptor de la puntada de peu que va significar l’expulsió directa de Sancet–. Va ser una entrada lletja i matussera en les formes, plena de frustració i afartament, el típic vull marxar ja d’aquest maleït partit. I se’n va anar.
D’aquí un temps es recordarà l’efemèride per coses com l’autor del primer gol tornant a casa, després de més de dos anys d’absència i no pas menys de quatre anuncis fallits de reobertura. L’honor va correspondre a Lewandowski, que no és un qualsevol. El seu nom sona de meravella en el registre de moments simbòlics del club. El davanter polonès va marcar molt aviat, minut quatre, i va posar la proa al partit. Hi va col·laborar Unai Simón: mà tova en una rematada que va entrar pel primer pal.
Més tard, el realitzador televisiu va aprofitar l’ocasió per convidar a un llaminer debat. Primer pla de l’abatut porter de l’Athletic i de la selecció; contraplà del serè gest de Joan Garcia, que tornava a la porteria del Barça. Només se’l va exigir en una ocasió, el seu refús acrobàtic al cop de cap de Vivian quan s’acostava el final del matx. Suficient per aprofitar el moment i convocar la polèmica.
La segona cortesia d’Unai Simón es va produir en l’últim instant del primer temps. De nou mans toves i la pilota a la xarxa. Interessant la seqüència dels gols: acabat de començar el primer temps, minut final de la primera part, tercer minut del segon temps i últims instants del partit. Al mig, el partit, senzillíssim per al Barça, preocupant per al pansit Athletic actual.
Ni tan sols hi va haver morbo pel contenciós Nico Williams i les deteriorades relacions Barça-Athletic. Les esbroncades i els xiulets a l’extrem bilbaí es van apagar aviat. Nico no es troba per a grans coses ara. Pel que fa a Lamine Yamal, company de pubàlgies, tampoc no va fer efecte de plenitud, però va deixar una obra mestra en la jugada del quart gol. Va desarmar amb la pilota tres defensors i va filtrar una delicada passada a Ferran, que no va perdonar.
El partit es jutjarà per la contundència del resultat, no per la brillantor del Barça, espès en el primer temps, fins al punt de perdre el control del partit. L’Athletic en va prendre nota i va disposar de tres ocasions consecutives. No les va aprofitar. Per aprofitar les oportunitats cal creure-se-les i estar amb els ulls com unes taronges. No era el cas en aquest partit.
A mig gas i amb els gols que l’Athletic li va concedir cerimoniosament, el Barça va preparar un bon entrenament per al xoc de Champions amb el Chelsea. Tornen records dels mítics Chelsea-Barça d’altres temps: Ronaldinho i el seu màgic gol de puntera, el Messi de 18 anys suportant una cacera al fang, el famós arbitratge d’ Ovrebo, el golàs d’Iniesta amb el Barça en estat de KO i l’antagonisme ferotge de Guardiola i Mourinho.
Rares vegades s’ha vist al futbol una tempesta tan dramàtica com l’alimentada per aquests dos tremends equips, que fa temps que anuncien el seu retorn al primer esglaó del futbol.
A Stamford Bridge, el Barça hi arribarà més satisfet de la seva fàcil victòria sobre l’Athletic que del joc desplegat. No va necessitar gran cosa. L’Athletic li va servir la golejada amb safata.