Fa més d’una dècada, vaig topar amb uns caps que tenien el costum d’acabar els dinars passades les cinc de la tarda. Les sofertes secretàries reservaven en privats de cotitzats restaurants, així els seus senyors disposaven d’una cova on estar-se al seu aire. Quan tornaven al despatx, arrossegaven una olor rasposa que oscil·lava entre el reregust del conyac i la cendra freda de l’havà. Ni tan sols s’esforçaven per evitar l’ensopiment de tres hores clavat a les seves quatre forquilles; el badall groller derivava en un ànim irascible.
La volença per aïllar-se de la resta va tenir el seu auge a l’Espanya del pelotazo, que va normalitzar el privé per tancar negocis. Als antípodes dels espais diàfans i acollidors dels nostres dies, el reservat és pur segle XX. Ho demostren les fotos d’El Ventorro, requerides per la jutgessa de Catarroja, Nuria Ruiz Tobarra. Més que un espai exclusiu, sembla una sala de retrobament familiar tutelat. Aquelles cortines, d’un gris tristíssim; un estrambòtic llum negre, com les cadires, i fins i tot una petita calaixera arraconada a una banda escenografien més una rebotiga sense encant que un menjador discret.
La testarruda opacitat de Mazón i Vilaplana s’ha escudat en una vaga noció del temps
En aquell no-lloc matusser va ser on els rellotges de Mazón es van aturar. El recompte de les hores davant dos menús concertats ha tingut en suspens l’opinió pública durant un any, mentre s’anava disseccionant la cadena d’errors provocats per la falta de comandament que va engrandir el desastre: més de 228 víctimes mortals –el 70% dels morts a Europa a causa del clima extrem el 2024–.
Davant la tragèdia, la testarruda opacitat de Mazón i Vilaplana s’ha escudat en una vaga noció del temps, enfosquida encara més per les seves inexactituds i mentides.
Lee tambiénExternalitzar l’amor
La naturalesa humana és sorprenent, encara que també predictible. En quina bombolla estaven abismats l’aleshores president i la seva comensal, que van acabar tancant el local, ja afterhours, una freda tarda de tardor? L’absentisme de la realitat per part de la periodista Vilaplana resulta sorprenent, ja que l’ofici és vici i t’impedeix desconnectar en plena alarma, però el de Mazón, jugant a fet i amagar en un pàrquing, mostra tal abandó que caldrà dirimir la seva possible responsabilitat penal. “No puc més”, va dir quan va dimitir, guardant l’escó. Fa de mal calibrar l’altíssima qualitat del marbre travertí que el recobreix.