A la novel·la Fahrenheit 451 , el nostre reclam, el protagonista, el bomber Guy Montag, viu terroritzat pel “ gos coniller mecànic”, un robot dotat d’una agulla retràctil que injecta morfina o procaïna en dosis letals. En el cas de la nostra humil brigada, la por cerval, el nostre quisso mecànic, s’encarna en els esdeveniments plumbis o, pitjor encara, en l’absència total de presentacions, en l’eventualitat que les setmanes s’escolin entre desolacions de cràter lunar. Res d’això. Tot i que bona part del sector editorial es troba ara mateix a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, a la capital de Jalisco, no te rajes , hem mantingut el foc viu lliscant per la barra daurada en una infinitat de sortides a tota velocitat.
Un no parar. Dilluns vam ser a la biblioteca Francesc Candel, un edifici que un temps va formar part de la fàbrica Philips. L’auditori era ple de gom a gom, sobretot de treballadors jubilats de la Seat, per escoltar Jordi de Miguel (guionista) i Cristina Bueno (il·lustradora), els dos autors d’un llibre que els interpel·la: La Seat: motor de llibertat . Una lluita obrera a la Barcelona antifranquista ( Edicions de l’Ajuntament de Barcelona), una novel·la gràfica articulada al voltant de la vaga del 18 d’octubre del 1971. Aquest dia la policia va irrompre a la fàbrica de la Zona Franca i els seus trets van segar la vida de l’obrer Antonio Ruiz Villalba; una de les seves nebodes era entre el públic, a primera fila. “Quan la Seat esternuda, Espanya sencera es constipa”, es deia en el tardofranquisme.
Continua viu el caliu de la memòria: la històrica, la dels amics, la de les pàgines llegides
L’endemà, mentre una servidora encenia una foguera a La Central del Raval –s’hi presentava el llibre de relats El peso de la piel ( La Caja Books), de la periodista polonesa Margo Rejmer –, altres col·legues bombers es van desplaçar rabents a l’incendi metafòric a la +Bernat per retre homenatge a la seva fundadora, Montse Serrano, traspassada ara farà un any. Van conduir l’acte José María Milá , empresari i soci de l’establiment, i Fernando Pelayo , que es va fer càrrec del projecte de la fundadora (“cuida’m la llibreria”, li va demanar la Montse poc abans de morir). Una vetllada molt càlida a la qual van assistir altres sòcies de +Bernat ( Mercedes Milá , Roser Viñuales ) i alguns escriptors ( Enrique Vila-Matas , un altre Enrique ( Murillo ), Víctor Amela , Lilian Neuman ). Es va brindar amb cava Inconformista, un nom que s’adiu molt amb l’esdeveniment.
També hi va haver brindis en el 45è aniversari del premi que concedeix la llibreria Documenta, on, dijous, ens van donar un berenar la mar de bo: formatge amb raïm i nous, dolços, tiges d’api amb hummus i fruita tallada. Hi va anar molta, molta gent guapa, a part de Josep Cots i Èric del Arco , els llibreters amb corbata de llacet. Vam riure bastant. Agents literaris, editors, llibreters de la competència (lleial), periodistes, escriptors i poetes, com ara Francesc Bombí-Vilaseca , bomber honorífic d’aquesta caserna.
Mercedes MiláiEnrique Murilloamb una imatge deMontse Serrano, que va morir fa un any
I dimecres ens havíem plantat a Altaïr, la Capella Sixtina de la literatura de viatges, per escoltar Jordi Esteva , de tournée baptismal per la reedició de Los árabes del mar ( Galaxia Gutenberg), un llibre híbrid entre la crònica nòmada, l’assaig històric i el testimoni etnogràfic obtingut als antics ports d’ Aràbia i de la costa africana de l’ Índic, al paisatge que va navegar Simbad. El van acompanyar l’editor, Joan Tarrida ; Pep Bernadas , cofundador de la llibreria; i el poeta, hebraista i arabista Manuel Forcano , que va portar a col·lació una frase d’ Agustí d’Hipona digna d’esculpir en pedra: “El món és un llibre, i els que no viatgen només en llegeixen una pàgina”.
Rememorant les seves aventures per aquelles latituds, a la recerca de vells navegants a vela, dels seus relats orals, Esteva va encadenar topònims que convidaven a somiar: els sultanats d’ Oman, Suakin, Khartum, Zanzíbar, Lamu, Mombassa o l’illa de Socotra. El cineasta encaminava les seves passes allà on intuïa l’ esvaïment d’un món, per tal de mantenir-ne viu el caliu. A això aspirem també: que continuï cremant la memòria, la històrica, la dels amics que se’n van anar, la dels paisatges viscuts i llegits.