Vaig llegir Algo va mal de Tony Judt el 2011. És un llibre meravellós, una declaració d’amor a l’àmbit públic i als valors progressistes. Un dels elements que llavors em van cridar més l’atenció va ser com situava l’inici del declivi de l’esquerra als anys seixanta. Va ser llavors quan van començar a fer-se fortes les batalles identitàries i a diluir-se la causa comuna que era la justícia social. I els últims anys aquesta tendència a centrar el discurs en les minories ha debilitat propostes progressistes d’índole diversa.
Zohran Mamdani, alcalde electe de Nova York
Vegeu el cas de la demòcrata Kamala Harris, que, en una situació molt complexa, no va saber trobar una narrativa que aglutinés un electorat i alhora va donar per fet el vot d’unes minories que estan deixant de votar blau. O els partits a l’esquerra del PSOE, que més enllà de les baralles intestines, han posat més atenció en les batalles culturals basades en la identitat que a dibuixar un horitzó comú. Cosa que podria portar a la paradoxa que el PSOE guanyi les pròximes eleccions, però que la flaquesa de les forces a la seva esquerra propiciï un govern PP- Vox o, al ritme que anem, Vox-PP (el sorpasso a la dreta comença a ser una possibilitat real).
Mamdani va articular la campanya entorn de fer de Nova York una ciutat assequible
Deia Eric Hobsbawn que “el projecte polític de l’esquerra és universalista: és per a tots els éssers humans” i que “la conquesta de les majories no és el mateix que sumar minories”. I per a mostra l’ exitosa campanya de Zohran Mamdani, alcalde electe de Nova York, qui, sense renunciar a un compromís ferri amb els col·lectius LGTBI, el feminis-
me, la lluita contra la discriminació racial o la condemna del genocidi a Gaza, va articular la narrativa de la seva campanya entorn de fer de Nova York una ciutat assequible per a tots els veïns.
‘Zohranomics’
El futur alcalde de Nova York ha demostrat que, en un context de precarització d’una gran part de la societat per una agenda neoliberal que ha convertit en actius financers drets bàsics com l’habitatge, fa falta recuperar una causa que interpel·li la majoria. Si després de la Segona Guerra Mundial, la causa va ser la justícia social, avui ho és fer la vida quotidiana assequible a tots els ciutadans, generant esperança en un futur millor, i, també, il·lusió. Perquè, també ho vam veure als últims comicis d’Holanda, als candidats enfadats els voten menys que als que encomanen optimisme.