Una de les coses que em van sorprendre més quan vaig estudiar Economia són les hores que es dediquen a explicar teories fallides. No hi ha res més quimèric que l’equilibri de mercat i, tot i així, als estudiants ens alliçonaven amb les tesis de l’ Escola de Chicago sense subratllar els danys que van provocar a la pràctica en països com Xile. Hi havia a lguns professors, tot i això, que ens aportaven un altre punt de vista. Però calia buscar-los: des d’Ernest Lluch, professor d’ Història Econòmica, un departament que ja aleshores aportava una altra visió, fins a alguns herois del departament de Teoria Econòmica, passant per l’estimat Antón Costas, professor de Política Econòmica.
Si bé s’ha demostrat àmpliament que no hi ha progrés si el creixement econòmic no es fonamenta sobre un consens social, les teories econòmiques neoliberals i pro desregulació continuen influint en l’acció política. I la desigualtat no para de créixer: l’1% més ric va acaparar el 41% de la riquesa creada entre el 2000 i el 2024, i el 50% més pobre només l’1%, segons un estudi liderat per Joseph Stiglitz. El Nobel d’Economia assegura que els països amb molta desigualtat tenen set vegades més probabilitats d’experimentar un declivi democràtic que aquells més equitatius. Si busqueu explicacions a l’auge de l’extrema dreta, les dades són inequívoques.
No me’n sé avenir quan es qualifica de radical el programa de Mamdani
Faig aquesta reflexió perquè no me’n sé avenir quan es qualifica de radical el programa polític de Zohran Mamdani. L’alcalde electe de Nova York s’ha limitat a assenyalar que el sistema econòmic actual, sense límits, no fa més que causar desigualtat i provocar fallades de mercat, vegeu si no el cas de l’habitatge. I ha recordat, bevent del keynesianisme o de la socialdemocràcia, que el govern ha de definir el terreny de joc, garantint la igualtat d’oportunitats i el creixement sostenible, i posant límit i gravant aquelles corporacions i fons que viuen de depredar la ciutat.
Lee tambiénEl que importa
El que podríem denominar Zohranomics es basa a garantir als veïns els bàsics per viure, això és, habitatge, transport públic o educació infantil universal, garantint el dret a quedar-se a la ciutat pròpia. Si d’un programa polític basat en sentit comú en diem radical, és que realment estem molt malament.