A l’agitat entorn de la política exterior de Trump, es fa difícil identificar estratègies o discernir prioritats, però és evident que Amèrica Llatina hi ocupa un lloc destacat, si es compara amb l’atenció dedicada al seu pati del darrere per les administracions dels Estats Units d’aquest segle.
Els esdeveniments en què hi ha hagut implicat el Govern de Washington des del sud del riu Grande i fins a Terra del Foc els últims onze mesos són de natura molt diversa, des de l’intent de reduir la influència xinesa al canal de Panamà fins a l’habilitació d’una presó a El Salvador per als migrants sense papers deportats, passant pel generós rescat de les finances argentines motivat per l’afinitat ideològica amb Javier Milei. Aquesta preponderància de la ideologia sobre la realitat també s’ha deixat veure a les complicades relacions amb Mèxic i el Brasil, amb la utilització dels aranzels com a arma llancívola per dirimir greuges com ara la presumpta tolerància de les autoritats mexicanes amb el tràfic de drogues i el viacrucis judicial del colpista Jair Bolsonaro.
Maduro podria córrer la mateixa sort del panameny Noriega, a qui els EUA van capturar el 1989
Res, en qualsevol cas, no és definitiu, molt en la línia de les imprevisibles i de vegades passatgeres fílies i fòbies de Trump. La presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum, se les ha apanyat per no incórrer en les ires més desproporcionades de l’ inquilí de la Casa Blanca, malgrat que, en l’essencial, és fidel deixebla del seu demagog predecessor, Andrés Manuel López Obrador. Pel que fa a les relacions amb el Brasil, es dona la circumstància que el gegant austral importa més del que exporta als EUA i, a part d’això, sembla que el president Lula da Silva li cau bé a Trump, un factor molt a tenir en compte.
El que ens porta a l’indiscutible enemic públic número u de l’actual Administració, que no és cap altre que el president veneçolà Nicolás Maduro Moro, objecte d’una pressió amb pocs precedents. La gunboat diplomacy (diplomàcia de patrullera), amb què els EUA tracten freqüentment els seus veïns del sud, ha adoptat ara en el cas de Veneçuela la forma de bombardejos selectius sobre presumptes narcollanxes, cosa que ha ocasionat gairebé un centenar d’execucions extrajudicials.
D’alguna manera, Maduro és el malvat perfecte. Improbable hereu del més carismàtic Hugo Chávez i continuador de l’anomenat socialisme bolivarià, Maduro ha accentuat la ruïna i l’exili massiu en un país amb abundants recursos naturals però històricament mal gestionat i amb els permanents flagells de la violència i la corrupció. Com a cirereta, va robar descaradament les últimes eleccions presidencials, i es va embarcar en un nou cicle dictatorial i repressor.
Washington titlla Maduro de narcotraficant i ha posat preu al seu cap. Però el desplegament naval al Carib apunta més aviat a un intent de canvi de règim. L’última intervenció militar dels EUA va ser a Panamà, fa 36 anys amb George Bush pare a la Casa Blanca i el general Noriega com a home fort del règim panameny. La història no es repeteix mai, però pocs aposten per la continuïtat de Maduro.