Sembla mentida, però sí, creieu-me, reestrenen Els Goonies amb motiu del 40è aniversari. No em puc creure que faci quatre dècades de la que continua sent una de les meves pel·lícules favorites. La vaig veure de petita, l’he tornat a veure amb els meus nens, la continuo veient avui dia. I la meva escena preferida, abans i ara, és quan els Fratelli capturen el Bola i el fan confessar. Ell explica la veritat, que els seus amics van a la recerca d’un tresor, però és tan inversemblant que Francis Fratelli, enfadat, li etziba: “ Vinga, explica-ho tot”; ell respon: “Tot? Està bé, parlaré” i comença una tirallonga delirant de les entremaliadures de la seva vida, del robatori del perruquí de l’oncle Max fins a l’anècdota del vòmit al cinema. La dec haver vist mil vegades, però no falla, em continuen saltant les llàgrimes.
I ja sé que és estirar el xiclet fins a l’absurditat, però vaig pensar en les veritats del Bola l’altre dia mentre veia el primer debat de la segona volta entre Jeannette Jara i José Antonio Kast per elegir president de Xile el dia 14. La veritat del Bola que té a veure amb el que li pregunten i resulta absurda i la que no hi té res a veure i resulta còmica.
No és que en el debat no es parlés de res, es va parlar i hi va haver molta tensió entre tots dos. Es van retreure els seus fulls de servei, per invalidar-los, es van acusar sobre persones (els dubtes sobre Quiroz o el potencial indult a l’exmilitar Krassnoff ) i es van valer de referències (Bukele i Maduro). Però dels dos temes clau que preocupen el conjunt de xilens, inseguretat i estancament econòmic, res o gairebé res. Si no fos tan seriós, seria fins i tot còmic, com a la pel·li.
A Xile com aquí, abunden els que votaran contra alguna cosa i escassegen els que ho faran a favor
Crec que el debat exemplifica tres corrents de fons que observem en la política xilena. Primer, tal com revela l’informe UDP, la polarització afectiva és intensa. Entre els electors de dretes, un 36% rebutgen les idees del Front Ampli i un 47% assegura que els “fan fàstic” (atenció a l’adjectiu). Entre els d’esquerres, un 35% declaren rebuig de les idees del Partit Republicà i a un 53% els fan fàstic. És a dir, més que un desacord polític racional, sobre temes, hi ha un rebuig visceral a l’altre. Segon, un canvi radical a l’agenda de preocupacions ciutadanes. Fa quatre anys, no quaranta!, Gabriel Boric va guanyar amb un discurs contra la desigualtat, l’abús de les elits i els poderosos. Avui la dreta cavalca sobre la inseguretat, els migrants i “els paràsits” del sector públic (i l’esquerra també veu en l’economia i la inseguretat els principals mals del país). Tercer, hi ha Constitució sense constitucionalistes. El 80% dels xilens van votar a favor de redactar una nova Constitució en el plebiscit del 2020. Dos processos constituents fallits més tard, Xile es va quedar amb la Constitució del 1990, però la desconfiança en les regles del joc està en màxims.
Situem-nos. Des del retorn de la democràcia tots els presidents (Aylwin, Frei, Lagos i Bachelet) van pertànyer a la Concertació. Només Piñera va ser un president de la dreta (encara que antipinochetista) i ara Boric per l’esquerra. Amb la concertació desapareguda, i encara que Jara guanyés en primera volta amb el 26,75% dels vots, el més probable és que diumenge vinent guanyi Kast pel marge més ampli que no van tenir mai les dretes en aquell país. De fet, ja en primera volta, les dretes van sumar el 50,33% de les preferències, xifra que pujaria al 70,13% afegint-hi els vots del populista Franco Parisi.
Lee tambiénApreneu-vos el seu nom
Quan soc a la regió, solen comparar l’Argentina amb el futur d’Espanya i Xile amb el present (ja m’agradaria que algú ens comparés amb l’Uruguai!). El que sí que és segur, allà com aquí, és que el menyspreu per la centralitat, la polarització contra alguna cosa com a única oferta política, resumir un projecte de país en un monosíl·lab, el desprestigi del futur i la hiperventilació declarativa no ens condueixen a cap lloc millor. Veurem què passa en el futur perquè la sensació és que el vot a Kast és més un càstig que l’adhesió a un projecte. Allà com aquí, abunden els que votaran contra alguna cosa i escassegen els que ho faran a favor.
Com diu el meu bon amic Pato Fernández, “la bronca i la por són els grans protagonistes d’aquestes eleccions. No els projectes col·lectius. També la desil·lusió. És veritat que no es viu de poesia, però és molt trist viure sense”. I així és. Continuarem rient amb el Bola en privat, però acabarem plorant pel que és comú.