Europa fa nosa als Estats Units

Els Estats Units i Rússia coincideixen a considerar els països europeus un destorb per als seus plans. Washington s’allunya de Brussel·les i crida a recolzar a l’extrema dreta per canviar la política del continent

Donald Trump va crear el món en deu mesos. I en aquest temps, els seus principals protagonistes s’han adaptat a les noves regles de joc. Trump s’ha vist i ha tancat acords amb Xi Jinping i l’un i l’altre s’han reunit amb Vladimir Putin. El primer li va posar la catifa vermella a Alaska. El segon es va deixar afalagar pel rus, secundari en una aliança desigual però cohesionada per l’adversari occidental.

Muhammad bin Salman ha estat rebut amb tots els honors a la Casa Blanca, rehabilitat després d’anys d’ostracisme per la seva implicació en l’assassinat d’un periodista; Viktor Orbán viatja amb freqüència a Moscou malgrat ser membre d’una Unió Europea que intenta pressionar Rússia amb sancions. I Benjamin Netanyahu és un assidu de la Casa Blanca. En les properes setmanes està convidat a Washington i pensa que aquest és el millor moment per crear el Gran Israel.

Tots veuen oportunitats en el nou estat de coses. De fet, no fa falta ser de la corda del president dels Estats Units per fer-se un lloc. El brasiler Lula da Silva ha après a negociar amb ell sense moure’s de la seva posició després de fer-li entendre que necessita el seu cafè i la seva carn perquè la inflació no es dispari.

Saben que el món ha entrat en una transició que pot durar anys, però en la que hi sobresurten dues idees-força. Una, l’anomenada diplomàcia transaccional, en la qual les decisions es prenen a curt termini, estan basades en els interessos i no en els principis i les aliances poden canviar d’un dia per l’altre.

L’altra gran idea és el retorn a les esferes d’influència, el repartiment del territori entre les grans potències. Està escrit en l’ Estratègia de Seguretat Nacional que la Casa Blanca va publicar divendres, el document que recull les prioritats de la política exterior dels EUA. És on es parla de la fi de la Pax Americana i de la seva voluntat d’hegemonia absoluta a l’ Hemisferi Occidental. És una visió que sintonitza amb la Xina i que entusiasma Putin, que somia amb què les negociacions per a la pau a Ucraïna que manté amb els Estats Units (a la pràctica una rendició de Kíiv) acabin amb un reconeixement de la seva supremacia a l’Europa oriental.

En el nou teatre del món només els europeus continuen sense sortir del desconcert en el que es van sumir després del canvi a la Casa Blanca. Vaguen sense nord aparent en les reunions internacionals i invoquen les regles d’un ordre que s’ enfonsa. Qui lidera aquest espai que és una de les primeres àrees econòmiques del món? És difícil saber-ho. Tant a Emmanuel Macron com a Friedrich Merz i Keir Starmer els tempta actuar com a tals, però tenen massa problemes a casa com per sentir-se còmodes.

La causa d’aquest desconcert és la fi d’una amistat protectora que ha durat dècades i de la qual ara els Estats Units reneguen. Ursula von der Leyen, la presidenta de la primera institució europea també es va veure amb Trump el juliol per negociar. Però a ella no li van posar catifa vermella. Només va fer un apart amb el novaiorquès al camp de golf de Turnberry, Escòcia, on el president va viatjar per promocionar els seus tornejos.

Com li agrada dir a algú que ha estat propietari de casinos a Atlantic City, als europeus gairebé no els queden cartes amb què jugar. Li compren les armes. Li compren el gas. Cedeixen en regulacions com la directiva de serveis digitals o la desforestació, que eren marca de la casa de les seves polítiques. Què els queda llavors? Potser l’adulació.

L’adulació és una habilitat essencial de la nova era. Els qatarians van estovar el cor de l’ogre al regalar-li un Boeing 747-8 que va equilibrar en part la influència d’Israel en la política dels EUA cap a l’ Orient Mitjà. Els suïssos han rebaixat els aranzels que els havien assignat obsequiant-lo amb un lingot d’or i un Rolex descomunal. Els dirigents europeus que van acompanyar a Volodimir Zelenski en la seva segona visita a la Casa Blanca, també van aprendre que al president cal agrair-li la seva feina. I si és possible, postular-ho per al Nobel de la Pau.

Però amb això ja no n’hi ha prou. El document difós divendres acusa Europa de subvertir la democràcia, de ser un continent en el qual la civilització serà esborrada per la immigració i crida a “conrear la resistència”, en una òbvia referència a l’extrema dreta. Acusa als seus governs de bloquejar el pla de pau per a Ucraïna, necessari per “restablir l’estabilitat estratègica amb Rússia”. El document podria haver estat firmat per J.D. Vance (que va fer un discurs semblant el febrer a Munic), però escrit en un paper oficial impressiona molt més.

La visió dels Estats Units s’assembla a la de Rússia: Europa és un destorb que saboteja amb les seves esmenes el pla de pau. I mentre Putin adverteix que “si Europa de sobte vol anar a la guerra contra nosaltres... Estem preparats”, sembra la inquietud i la sensació d’inseguretat amb una guerra híbrida que omple el cel del continent de drons.

El setmanari Der Spiegel va filtrar aquesta setmana una conversa de dirigents europeus amb Zelenski. S’hi pot escoltar Macron afirmant que “existeix la possibilitat que els Estats Units traeixin Ucraïna pel que fa a territori sense garanties de seguretat clares”. Merz li diu a l’ucraïnès que “estan jugant amb vostè i amb nosaltres”. I Alexander Stubb, president de Finlàndia, l’únic que té una bona relació amb Trump, afirma: “No hem de deixar Ucraïna i Volodymyr sols amb aquests tipus” [amb referència a Steve Witkoff i Jared Kushner, negociadors especials dels EUA per a aquest i altres conflictes]. Mark Rutte, el secretari de l’OTAN que mai no ha escatimat elogis per a Trump, pensa el mateix: “Coincideixo amb Alexander que hem de protegir Volodymyr”.

Macron ha negat que aquesta conversa s’hagi produït, però si és fruit de la imaginació d’un periodista o d’un agent secret es deu assemblar molt a la realitat. Europa s’ha quedat sola amb Ucraïna. I ha de decidir què fer. Si seguir endavant o claudicar com a projecte.

Lee también

Summers, Epstein i el Lolita Express

Ramon Aymerich